Deconstrucció social: L’Espanya vikinga

RAMON PUIG

A tots el pobles hi ha el mercat setmanal que a Vinaròs coneixem per “Dijous”, es tracta d’un mercadeig de competència a veure qui ven més barat: “Xiquetes, no encontraréis zapatos más baratos de 20 €, aquí los tenéis a 2 y además os regalamos los cordones, la caja y la bolsa de plástico”, “Bueno bonito y barato, Todo a euro”. No es tracta de gitanos, magrebins o valencians, el mercadeig és tan vell com la humanitat.

Els grecs foren els inventors de la mitificada “democràcia” política que avui consideraríem un règim autocràtic. Des del primer moment s’imposà l’esperit comercial sobre el social al temps que l’escola de Cícero posava l’oratòria per sobre del sentit comú, i del “Poder del poble per al poble” es limità a una assemblea per aplaudir els oradors que més brillaven. Fou aleshores quan aparegueren els líders i, al voltant de l’Àgora, les paradetes que repartien diners a canvi de vots en favor d’un o altre senador.

Els romans aportaren les campanyes electorals en que els candidats passejaven per la ciutat acompanyats d’un “nomenclàtor”, persona que coneixia tothom i a cau d’orella li deia el nom de les persones significades que es creuaven a les quals saludava efusivament tutejant-los con si fossen de família.

D’aquesta “incommensurable” cultura política es fa formar la civilització europea, el vell continent que centenars de segles desprès ha globalitzat el planeta erosionant diferències entre cultures que semblaven incompatibles. Els europeus que colonitzaren América ho van fer a cavall de matancers vestits de soldats i amb virus que encomanaven pandèmies atroces entre els nadius per deixar camp lliure a comerciants que intercanviaven espills, alcohol i quincalla enlluernadora, per or, plata i pedres precioses.

En canvi, els víkings no begueren de la font cultural grega i romana i, tot i ser comerciants, consideraven una ofensa a la cultura pròpia negociar amb salvatges. Des de Noruega colonitzaren les Illes Feroès i Islàndia, fins arribar a la llunyana i inhòspita Groenlàndia des d’on donaren el salt a terres americanes que consideraren el paradís més gran que podien somiar. Malgrat la generositat d’aquelles terres aquell grup de víkings es negà a establir relacions comercials amb indígenes impius i els tractaren amb una impietat que els posà en peu de guerra i hagueren d’abandonar el paradís en una dècada. A Groenlàndia també hi havia impius com els inuit amb els quals tampoc establiren relacions de cap mena que no fos foragitar-los a cops d’espasa. Malgrat els 2.500 quilometres que els separaven de noruega, eren més noruecs que els del país originari i de cap manera abandonaren la forma de vida i producció noruega i en compte d’aprendre dels inuits i adaptar-se al medi preferiren morir d’inanició desprès de 500 anys d’ocupació.

Espanya és filla d’un tumor anomenat “Reconquesta” fabricat a les entranyes de Castella i a cavall d’espases, pactes matrimonials i polítics construí un Estat nacional fagocitant les febleses polítiques de tres nacions (Galícia, Euskalherria i Catalunya) i la resta de territoris que havien ocupat els àrabs. Com els víkings, els espanyols continuen sense baixar dels cavalls de la conquesta i, incapaços de modificar la seus cultura depredadora, en comptes d’aprendre de la vitalitat cultural i econòmica catalana, la espolien com si es tractés d’una colònia encara que arruïnen la gallina dels ous d’or.

Els víkings espanyols són una pinya contra els indígenes catalans dividits entre castes polítiques, més o menys autonòmiques, que desprès de tants anys de dominació ja han perdut la dignitat dels orígens i només reclamen un tracte més generós de part dels víkings. Això pretenien els indis americans i els inuit de Groenlàndia, però els víkings espanyols son hereus directes de Don Pelayo i Franco i abans convertiran el territori de conquesta en un ermàs i desapareixeran amb ell, que abandonaran el seu pedigrí patriòtic.