Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: L’associacionisme a Vinaròs Deconstrucció social: L’associacionisme a Vinaròs
RAMON PUIG El Vinaròs de 1904 començava a remuntar la depressió causada per la crisi viticultora iniciada el 1890.  Més que a les classes... Deconstrucció social: L’associacionisme a Vinaròs

RAMON PUIG

El Vinaròs de 1904 començava a remuntar la depressió causada per la crisi viticultora iniciada el 1890.  Més que a les classes populars, les millores les percebien els de sempre i la vida política emulava la tensió general entre conservadors i liberals que succeí a la desaparició de Cánovas primer i Sagasta desprès.

Amb l’arribada d’Alfonso XIII, s’inicià una certa obertura política que donà veu als republicans i algunes esperances populars. L’ajuntament de Vinaròs era on els polítics s’afrontaven però els problemes reals es coïen lluny del consistori. El camp de batalla tenia el port com a escenari, però la guerra ideològica s’estenia per places i carrers on la materialització de la consciència proletària era comparable a la burgesa. Les batusses anticlericals i la lluita pel poder entre cossiers, liberals i conservadors, era la part visible d’un conflicte molt més profund que es gestava en la base social.

La societat de mariners “Sant Elm” s’havia forjat en les lluites puntuals dels últims anys, tenia un funcionament assembleari i una estructura laboral basada en el rigorós règim de torns, inspirat en la Societat de Carreters. Aquest sistema permetia distribuir equitativament els jornals i, sobretot, incorporava a les tasques menys pesades els treballadors més joves, els de més edat i els menys dotats de força física. Estibadors, mariners i jornalers, afiliats a la societat, tenien l’exclusiva laboral al recinte portuari i tot comerciant i consignatari necessitat de carrega o descàrrega havia d’acceptar el reglament tant en la contractació com en les tarifes.

Era l’herència de l’època gremial que l’entitat marinera defensava com a principi inqüestionable però, amb la liberalització del comerç i la indústria, els gremis deixaren de tindre sentit i les exigències de la societat eren vistes per la patronal com una rèmora del passat i una intrusió inacceptable en la llibertat de contractació. Aquesta contradicció existia des de la segona meitat del segle XIX, però la manca d’entitat del comerç i la indústria vinarossenca hagué de sucumbir a la fortalesa que havia mostrat la societat portuària. Just aleshores fou quan es materialitzaren els esforços unitaris de Cristòfol Felip “Bassino” que convergiren en la Federació de Societat Obreres, agrupament que va resultar cabdal en les primeres batalles laborals.

Les societats de mariners i carreters mantenien una relació d’interès i col·laboració fins al punt que la de “Sant Elm” inclogué en el reglament un dels principis bàsics de la “Protectora del Trabajo”: el torn de treball es repartia de forma rotatòria i eliminava tensions entre els treballadors, una mesura solidària que distribuïa de manera equitativa les possibilitats de guanyar un jornal, impedia favoritismes i protegia els menys afavorits físicament.

Tanmateix, a pesar de la solidesa de la societat de mariners, els efectes de la crisi foren devastadors en una ciutat que tenia com a font principal de recursos el tràfic comercial. A Benicarló, tingué uns efectes menys dramàtics perquè la productivitat formava un triangle relativament equilibrat entre pesca, agricultura, comerç del vi i una indústria incipient, bàsicament familiar.

Per a la burgesia vinarossenca les condicions imposades per la Societat de mariners foren secundàries durant els anys d’acumulació de beneficis, però insostenibles amb la desaparició de “l’esplendor” de la viticultura. Ara bé, els majors contribuents no formaven un bloc homogeni i la majoria no tenien la convergència d’interessos d’una xicoteta burgesia que encara se sentia més propera a les capes populars a les quals animava a radicalitzar-se contra el caciquisme local. Una burgesia que se sentia manifestament capitalista, però es declarava republicana per aconseguir les simpaties dels treballadors i obrir-se espai electoral, sabedors que els treballadors consideraven el republicanisme una ideologia pròpia. Aleshores, de què servia al règim monàrquic un republicanisme que no era capaç de controlar les masses?

Això és el que li manifestava el conservador Silvela al republicà Salmerón, en ple debat parlamentari, “¿Qué garantías, que elementos habéis traído a vuestro partido que nos de la más remota esperanza de que tenéis la fuerza, y muchos de vosotros voluntad para sujetar la fiera?

 

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies