Deconstrucció social: La Segona República a Vinaròs (6). La convocatòria electoral va agafar la dreta amb el peu canviat

RAMON PUIG
En marxa el període electoral el règim s’esquarterà en mil trossos. El governador suprimí la censura de premsa i l’ajuntament, temorós pel que podia passar, accedí a la vella reclamació de les societats obreres sobre la Casa del Poble. L’alcalde es resistia, però els regidors, conscients de que la transició la transició política era irreversible, a més d’accedir a la demanda decidiren sumar-se a la petició d’amnistia per als presos polítics i socials.
Era una decisió forçada per la reacció social en fer-se pública la sentència contra els presos de Comitè Revolucionari: “Fallamos que debemos condenar y condenamos a don Niceto Alcalá Zamora y Torres, a don Francisco Largo Caballero, a don Fernando de los Ríos Urruti, a don Miguel Maura Gamazo, a don Álvaro Albornoz y a don Santiago Casares Quiroga, autores de un delito de exaltación a la rebelión militar, previsto y penado en el párrafo segundo del artículo 240 del Código de Justicia Militar, en el que concurren las circunstancias atenuantes antes expuestas, a la pena de seis meses y un día de prisión, con los efectos legales correspondientes”.
L’endemà de la notícia, l’alcalde Joan Morales s’entrevistà amb el governador Abelardo Nieto per consultar sobre l’actitud a prendre en les eleccions anunciades. Els conservadors no tenien res clar, tres dies abans de la visita havia estat el governador qui es presentà d’incògnit a Vinaròs. Alcalde i governador van dinar plegats a la Pensió Torres i a les postres aparegué el líder històric liberal, Felip Ferrer “Varet”, el president de “La Democràcia”, Facundo Fora, l’ex-cap comarcal del Sometent, Rafael Roca i el comerciant Baptista Herrera. Tots manifestaren pertànyer a la fracció de García Prieto, i “después de un breve espacio de tiempo se retiraron para deliberar la actitud a seguir en la próxima contienda, disponiéndose a formar el frente único de los monárquicos contra los republicanos, para lo cual citaron una reunión para el domingo”.

En la reunió, el governador insistí en la necessitat de constituir un front monàrquic, però les tensions eren a flor de pell i va ser impossible seure en la mateixa taula els ex-membres de la Unión Patriòtica i els liberals Felip “Varet”. Els conservadors consideraven que no pactar amb els liberals els acostaria amb els catòlic-agraris, però es van quedar amb les intencions en pronunciar-se la dreta castellonenca.
“Reunidos los elementos monárquicos representantes de los sectores políticos, tanto liberales como conservadores, para estudiar la situación política actual con relación a las próximas elecciones municipales y entre la diversidad que se observa entre los distintos sectores monárquicos en la forma de apreciar las características de la próxima contienda, los reunidos han acordado no presentar candidaturas propias por ninguno de los distritos de la capital, sin perjuicio de prestar el debido apoyo a los candidatos dinásticos que se presenten y que por sus prestigios personales y aptitudes para el cargo, sean dignos de ello”.
Més enllà de la circumstància concreta de cada poble, l’anunci de comicis municipals es va donar en un marc polític amb elements extra-electorals. En primer lloc, no s’havien fet eleccions des del 1923, els partits de la Restauració feia vuit anys que havien perdut el protagonisme i s’enfrontaven a un procés electoral amb els vells líders caducats i els partits obsolets. A més, els republicans que havien governat molts municipis en les dues dècades anteriors a la Dictadura, van ser apartats de l’activitat política amb l’arribada de Primo de Rivera, però amb el decret del general Berenguer, el 1930, es reincorporaren tots els càrrecs anteriors al 23 de setembre de 1923. A l’ajuntament de Vinaròs tornava una saga de polítics d’edat avançada i allunyats dels nous corrents que predominaven en l’oposició republicana, però la cita electoral del 1931 incorporava joves generacions que no havien viscut la dialèctica bipartidista entre conservadors i liberals i vivien amb passió la futura dicotomia entre monarquia i república.
Així les coses, la tendència de vot era tan evident que la dreta monàrquica no aconseguí posar-se d’acord i la majoria va optar per l’abstenció. Si les activitats republicanes eren intenses, encara ho foren més en anunciar-se la data electoral, el grup de propagandistes augmentà en nombre i es van distribuir per les comarques del nord castellonenc.
Al Baix Maestrat tenien una agenda ajustadíssima cada cap de setmana amb els esforçats oradors Àlvar i Joan Pascual-Leone, Vicent Gea, Carles Selma, entre els més rellevants. La campanya es tancà al Centre Republicà de Vinaròs on el veterà Antoni Torres es presenta com a candidat a l’alcaldia. Obrí l’acte Jaume Chillida i el clogué el líder provincial Ferran Gasset tots dos sobre el tema del moment: monarquia o república.
Les incursions republicanes pel Baix Maestrat coincidiren amb l’esclat de la revolta estudiantil pel centre de Madrid, els dies 24 i 25 de març. En afegir-se grups de treballadors van reaccionar amb tanta contundència a les càrregues policials que la força pública es va retirar fent us de les armes de foc amb el resultat dos morts: un guàrdia civil, un obrer, i un nombre indeterminat de ferits de diversa consideració.
Els fets estaven lluny de la situació prèvia al període de pistolerisme del “trienni bolxevic” de 1919-21, però la conjuntura social havia canviat, la importància del conflicte s’exacerbà políticament i s’estengué a les capitals més significatives. Les conseqüències polítiques provocaren la crisi del govern Aznar, dimití el director general de Seguretat i es feu públic un decret que restablia les garanties constitucionals del 7 de febrer del 1918, fent-les extensives a les eleccions locals del 12 d’abril i a les posteriors legislatives. A partir d’aleshores s’esvaïren tots els dubtes sobre participació o boicot a les eleccions i l’única sortida era presentar candidatura o inhibir-se.