Deconstrucció social: La Segona República a Vinaròs (1). Els preliminars

RAMON PUIG
A l’inici del 1931 tothom era conscient de que la Dictadura agonitzava i l’anunci de les eleccions obrí moltes esperances en que la tindria color republicà. A un grup de joves de Castelló se’ls ocorregué projectar un campanya que anomenaren “La ruta de las ideas y del turismo”, centrada en despertar el Maestrat de l’ensopiment a que l’havia sotmès el caciquisme històric.
El resultat va superar les previsions, en tots els pobles aparegueren individualitats que al seu voltant aglutinaren sentiments republicans. Aquells joves, entusiasmats pels resultats, anunciaven l’adveniment de la República com la revolució esperada. La descabellada predicció va tenir fortuna i no hi havia míting on revolució no fos sinònim de República. Els locals eren plens a vessar, però cadascú interpretava els discursos segons entenia i sovint havien d’aclarir que la República no era un partit, sinó un règim democràtic molt millor que la infausta Monarquia.
Els joves activistes hagueren de matissar el discurs, defugiren qualificar-se de revolucionaris i asseguraven no tenir més objectiu que conquerir la República. Desconfiaven de la capacitat d’unes masses que consideraven ignorants i insistien que abans de la revolució calia conquerir el saber i “si hoy no es posible instaurar un régimen de igualdad y de justicia, cuando salgan estos muchachos del crisol universitario completaran la obra emprendida por todos nosotros”. Ignoraven que un sector important de la illetrada població estava més que capacitat per distingir entre la República que no pretenia canviar res i la que transformaria les relacions de producció. Tot i això, la campanya aconseguí aglutinar comitès d’Acció Republicana al voltant de personatges com Rosendo Gargallo, de La Jana, Laurentino Querol, de la Salzadella i Frederic Domingo Sanjuán, de Benicarló.

A les files monàrquiques no hi havia gaire entusiasme, tot el contrari. Descol·locats des de la caiguda de Primo de Rivera i vacil·lants davant del govern Berenguer, havien perdut el nord i reaccionaren forçats per la convocatòria d’eleccions. A Castelló, l’elit de la burgesia veia necessari un canvi de règim i se sentia protegida pel tarannà moderat del líder històric republicà, Ferran Gasset, enemic frontal de la revolució. Els catòlics se sentien reconfortats per l’advertiment de l’encíclica Rerum Novarum quan afirmava que Deu era per sobre de les formes de govern. Un sector se sumà a la burgesia republicana, l’altre es mantingué a l’expectativa i nomes una part proposava presentar una candidatura monàrquica. La situació era tant pessimista que decidiren no presentar cap candidatura al districte de Castelló i només ho farien en els districtes històricament caciquistes.
A Vinaròs hi havia molts republicans sense partit perquè tots eren les files del socialisme. L’Ateneu Mercantil continuava en la línia de programar actes culturals formatius com la conferència del metge Manuel Anglès, “Panorama psico-físico del niño en la edad prematura” o la de l’advocat Jaume Chillida, “Visión sintética de España: por las rutas turísticas del Arte y de la Historia”. El primer no amagava el tarannà progressista que el portaria a l’exili el 1938; el segon havia estat militant actiu de la Unión Patriótica i tres dies desprès es presentà al Centre Republicà per fer patent adhesió a la ideologia republicana. Provenia d’una família conservadora, profundament religiosa i ben representada per la germana Júlia, novícia del convent de la Consolació.

Chillida no semblava tenir una vocació especial per l’advocacia, si més no havia passat els tres últims anys fora de Vinaròs com a representant d’una companyia d’assegurances. S’inicià en la política com a carlista, formà part a la directiva del Centre Catòlic, la Unió Patriòtica i el Sometent. Com a oportunista intuïtiu, va copsar la naturalesa dels canvis i aprofità la capacitat oratòria i el bagatge cultural, per fer pública confessió de republicanisme a les pàgines de Patria Nueva en un article titulat “El porqué al servicio de la República”. El seu arribisme el dugué a militar en la causa republicana amb prou més entusiasme que son germà, Juli, per la dreta catòlica. La capacitat de treball no pareixia tenir límits: conferències culturals, mítings, reunions comarcals i campanya de constitució de comitès locals republicans. La tasca de Jaume Chillida fou essencial per consolidar el republicanisme local i comarcal i l’entusiasme en tot el que feia va dur els republicans tradicionals a menystenir la seua moderació, necessitats de bons elements per estructurar el republicanisme.
En la celebració de l’11 de febrer al Centre Republicà, Chillida va ser convidat per l’advocat Àlvar Pascual-Leone a participar en un acte on després de desglossar la figura de Blasco Ibáñez i demanar l’abstenció en unes eleccions manipulades, el presentà com un republicà convençut. Chillida confessà formar part del moviment intel·lectual “Al servicio de la República”, liderat per Ortega i Gasset, que s’havia adherit a la campanya d’expansió republicana “con brillantes palabras de abnegación Republicana, nos comunica el propósito de emprender una activa campaña por todos los pueblos de nuestro distrito, a título de conferencias, que llevan por si la difusión de la cultura y exponer en estos momentos históricos”. Tancà l’acte el metge del Centre Republicà, Mario del Pino, amb una anàlisi de la situació que reforçava la crida a l’abstenció feta pel seu company. El secretari municipal, Josep Cid, era present com a delegat governatiu i prengué notes per enviar la ressenya al governador.