Deconstrucció social: La política de l’estultícia

RAMON PUIG

Un dirigent polític poc sorprendre una o dos vegades als espectadors del circ parlamentari, però tantes vegades fa pensar que el públic és masoquista o estúpid. Els cinc dies de penitència de Sánchez van commocionar espanyols, gallecs, bascs i catalans. Es cert que als catalans ens afecta més directament el que passe a Espanya que a la resta del món, però de quina manera ens hauria de trasbalsar?

Si una empresa entra en crisi, afecta més als treballadors que a l’empresari, perquè d’ell n’és la causa. Quan decauen els beneficis els assessors l’orienten cap a la deslocalització o invertir en altres negocis i aquest és el moment de descapitalitzar l’empresa i provocar la crisi. Però en el cas dels estats plurinacionals, la crisi estatal no afecta les nacions oprimides, al contrari, com més feble és l’Estat més consciència hi ha de tallar el cordó umbilical. És aquest marc estatal el que hauria de diferenciar la reacció dels espanyols respecte la dels catalans.

Les denúncies ultradretanes haurien de preocupar qualsevol polític independentista, però no al president del govern espanyol. Poden molestar com un corcó, però ostentar la presidència comportà acceptar molt més que això. Aleshores què hi ha al darrere? Una maniobra de pressió a l’aparell judicial? Doncs no, la prepotència judicial té la benedicció de Sánchez, si més no, del seu govern depèn la renovació dels tribunals que duen anys i panys amb la credencial caducada.

Potser que els mals pronòstics de cara a les eleccions europees han fet trontollar de nou el seu lideratge entre les bambolines del partit. Siga el que siga, el que està clar que ha tornat aconseguir agrupar tothom al seu voltant i, de retruc, Illa, el delegat espanyol a Catalunya, ha aconseguit la vitorià més aclaparant del PSC en la història electoral catalana.

Sánchez va tornar desprès de cinc dies de penitència entre un mar de mobilitzacions de milers d’espanyols i la invocació de centenars de catalans espanyolistes. Tothom, menys els “Pedro quédate”, sabia que no se n’aniria i, en conseqüència, es preguntaven quina era la maniobra. Posar ferm el partit al seu costat? Domesticar l’estil de l’oposició? Influir en els tribunals? En les eleccions catalanes?

Ves a saber! El primer interrogant si que ha funcionat, el segon no té sentit ja que les desqualificacions personals van de dreta a esquerra i al contrari, el tercer encara en té menys ja que la jurisprudència té la seua benedicció, i la tercera, si bé ha incentivat el vot cap al PSC, no tot el mèrit ha estat de la “maniobra sanchista”.

Un milió de votants independentistes s’han quedat a casa mantenint el castic als partits autonomistes disfressats d’independentistes. Són un milió de vots decepcionats, però conscients de no votar falsos independentistes, un milió de vots que mantindran ben viva la flama independentista.

Ara ja no va de guanyar o perdre, sinó de formar govern o no. Com que els partits deixaran que passe un temps prudencials abans de “donar la cara”, ja tindrem temps de fer anàlisi electoral quan ens arribe més informació.

Tothom considera caòtica la situació en que ha quedat el parlament català, però no oblidem que l’estultícia dels polítics s’alimenta de la dels votants que no tenen un referent d’esquerres o independentista en qui confiar i voten al “policia bueno” per a que no guanye el “policia malo”.