Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: La pitjor precarietat és la mental Deconstrucció social: La pitjor precarietat és la mental
 RAMON PUIG La pobresa no s’explica per la manca de recursos materials, sinó per la renúncia als valors individuals i col·lectius de la pròpia... Deconstrucció social: La pitjor precarietat és la mental

 RAMON PUIG

La pobresa no s’explica per la manca de recursos materials, sinó per la renúncia als valors individuals i col·lectius de la pròpia cultura a l’integrar-se a una nova forma de vida que no li és pròpia. Pel carrer ens creuem amb tota mena de gent coneguda i ningú diu, “mira, aquest home es un bon fuster, ferrer, paleta o es una de les persones més bones i generoses que conec”. En canvi passa un desconegut i, “mira, aquest que passa és l’alcalde, el jutge o el president de la Diputació”.

El bon fuster, paleta o bona persona eren el mirall de la gent en les desaparegudes societats comunitàries de món rural. Ara són gent vulgar en una societat jerarquitzada sotmesa a l’obsessió d’emular el model de vida de la classe dominant. A banda d’adorar els diners, rendim continua veneració a les elits, no pels seus mèrits sinó pel poder que tenen sobre nosaltres. Un poder que no se sustenta en la nostra discapacitat per fer-nos valdre per nosaltres mateix, sinó per la nostra renúncia a ser amos de les nostres decisions.

Es aquesta pobresa mental de menystenir els valors tradicionals comunitaris i aspirar als propagats pel sistema imperant, ens despulla, ens fa pobres, incapacitats per decidir com volem viure i relacionar-nos. Per tant, hem d’assumir que el nostre dia a dia dependrà sempre dels interessos dels altres. Som a mans dels que controlen el model de vida materialista que han introduït en la nostra ment. Es cert que no som ells, però acceptem ocupar un lloc en el seu món com a servidors incondicionals dels seus despropòsits.

La transició del món comunitari rural a l’actual, individualitzat i urbà, va necessitar segles malgrat la necessitat del model jeràrquic de les ciutats d’absorbir els recursos materials i humans del camp. Els orígens de la industria de la seda, moble, ferro i materials de la construcció van aparèixer al camp i convisqueren de manera equilibrada entre el mode de vida rural i l’urbà. En canvi, la mentalitat jeràrquica i materialista va néixer a les ciutats però es va alimentar del camp, els seus pioners sabien de la capacitat de la gent rural de ser autosuficients i aprofitaren el saber de les filadores i teixidores per intercanviar diners per temps de treball. Filaven i teixien per a altri sense adonar-se que aquesta dedicació assalariada anava contra el treball del camp. Tal com la demanda augmentava dedicaven més temps a filar i menys a la terra, cert és que les famílies implicades aconseguien sobreviure millor al camp, però no ho és menys que els receptors del seu treball acumularen més i més capital fins assumir que la dispersió laboral rural es podia resoldre ajuntant filadores i teixidores un edifici adequat. Així va néixer la indústria tèxtil.

La indústria, però, no va aparèixer contra el món rural, ans al contrari, en uns segles en que el règim senyorial ofegava la pagesia, els inicis de la industria tèxtil van oxigenar les famílies resistents a abandonar el camp. Però quan la producció tèxtil dispersa es concentra en la fàbrica, s’obrí un procés irreversible de transit del camp a la ciutat. Primer temporalment, per tal d’aportar a la família uns mínims per mantenir-se al mas.., fins el trasllat definitiu. Els caps de família rurals havien de negociar el nombre de membres que podien anar a fàbrica per tal de mantenir els mínims treballs del camp. El futur rural ja estava sentenciat i en intensificar-se les dificultats d’una forma de vida partida en dos (rural i urbana) es passa de la pobresa cultural al camp a la material de la ciutat on els desnonats rurals s’amuntegaven en habitacles insalubres i sense present ni futur.

No es necessari endevinar que aquest tipus de missatge ja no el poden llegir els que podrien treure’n conseqüències, i els que ho poden fer, no se sentiran interpel·lats perquè viuen en el millor dels mons. Tanmateix, no hi ha res que dure tota la vida i, més prompte que tard, el fantasma de la precarietat que fa estralls arreu del món occidental, tocarà a les portes de tothom. Jo no soc ningú per dir que s’ha de fer i que no, els instruments que fèiem servir quan estàvem en actiu estan caducats, alguns jo ho estaven quan els empràvem i vàrem necessitar temps per adonar-me’n. Tothom necessitarà el seu temps, però no està de més que s’hi reflexione, podem voler-nos pobres econòmicament, però el cervell té poder per enriquir-nos espiritualment.

Imatge: Emprendimiento Digital, Carlos Chavez, 20-5-2020.

 

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies