Deconstrucció social: La perversió dels interessos

RAMON PUIG
L’enquesta sobre el canvi climàtic té dues cares: “Està a favor que els estats redueixen radicalment la contaminació climàtica?”. Si. “Està disposat a sacrificar-se per reduir radicalment la contaminació climàtica”. No. La majoria vol energia il·limitada, verda i barata, però amb l’actual sistema de creixement il·limitat és com comprar un castell i no poder restaurar-lo ni mantenir-lo. Amb el temps caurà tot sol. No cal anar molt lluny. L’ajuntament de Vinaròs va comprar el molí de Noguera fa molts anys i ni l’ha restaurat ni mantingut i el seu estat es molt pitjor que abans de comprar-lo. O les pintures externes de l’arxiprestal on es gastaren una milionada i “s’oblidaren” de la capa de protecció. No hi ha responsables i ara, a tornar-les a restaurar. O parlem del Castor?
Els fenòmens destructius naturals són difícilment previsibles i només en part evitables, en canvi la destrucció induïda pels humans es predictible però inevitable. La pandèmia ha estat una catàstrofe induïda perquè amb la globalització s’han esborrat les fronteres entre les persones i els virus, ara només queda acceptar conviure amb les pandèmies. Però la difusió d’epidèmies víriques, climàtiques o energètiques, més que un perill són un anestèsic social pel pànic creat, una cortina de fum per normalitzar la pujada de preus, la baixada dels salaris i els acomiadaments “por el bien general”. Els poders fàctics controlen els estats que representen governs formats per partits polítics i cap incorporaria al seu programa electoral demanar sacrificis a la població per salvar el clima que ens permet viure.
Si occident s’ha permès dos segles d’industrialització sense aturador de cap mena, té dret a qüestionar que zones del tercer món fassen el mateix? La cimera de Glasgow es va cloure amb les promeses de sempre que tothom sap que no compliran. Ho podem lamentar, però no en tenim cap dret si no estem disposats a acceptar els sacrificis que se’n deriven. Els estats es reuneixen, discuteixen i acorden uns mandats mínims, però els partits que els representen tenen que valorar entre les mesures a prendre i els vots que perdrien. Perquè contradir una societat que no està disposada a sacrificar “comoditats” i “consumisme” per millorar l’ambient. Els naturalistes han de tenir clar que si col·loquen plaques solars a les nostres cases no es per millorar el medi ambient sinó per reduir la factura del consum.
Els partits i els governs són un reflex de la societat, si aquesta pressiona, els discursos canvien. Quan els catalans van meravellar el món amb les seues mobilitzacions fins i tot Pujol cridava independència, ara que l’independentisme no és al carrer, els polítics tornen al redós del Reyno de España. La jornada de 8 hores va costar morts i mobilitzacions més d’una centúria i ara la gent prefereix morir enganxada hores i més hores a la cadena productiva.
Si als poders no els interessa passar del creixement infinit al decreixement sostenible, és perquè ens resistim a entendre que no son ells sinó nosaltres la causa directa de la degradació mediambiental. Només quan les pròximes generacions estaran obligades a viure en la precarietat extrema començaran a donar-se les condicions per a un canvi de vida radical.