Deconstrucció social: La Federació de Societats Obreres (IV). La crisi viticultora

RAMON PUIG

Als inicis del segle XX, Vinaròs era un poble receptor de mà d’obra, sobretot quan la viticultura era el motor econòmic de la ciutat, però la recessió desvià els moviments migratoris a indrets més llunyans com Barcelona o Amèrica. Les conseqüències de la crisi es traduïren dèficit de treball i la proletarització forçada de jornalers i xicotets vinyataires. Moltes famílies abandonaren el poble i la majoria optà per treballs de temporada per no trencar vincles amb la població. Al malestar general per la crisi s’hi va sumar l’experiència que adquiriren al costat de jornalers bregats en mil i un conflictes, els quals van tindre un paper important en l’organització del moviment obrer local.

El proletariat d’aleshores actuava de manera puntual i dispersa. Els anarquistes es mostraven decidits a capgirar la passivitat general amb l’acció de grupuscles violents que pretenien estimular la lluita de classes. Els socialistes mitificaven la vaga general com l’instrument que arrossegaria les masses a la destrucció del règim caciquista. Ni uns ni altres aconseguiren reeixir, dividits en branques de producció que impedien veure els punts de confluència de cada sector. En canvi, els treballadors portuaris d’arreu d’Europa, en una època en què el transport marítim mobilitzava grans quantitats de mà d’obra, eren els focus conflictius que marcaven la diferència i Vinaròs va tenir un rellevància important en el litoral de parla catalana.

La reacció contra la crisi agrícola es manifestà amb coordenades diferents segons que la font de riquesa fos més o menys depenent de l’agricultura. De fet, la crisi que recorregué Europa durant l’últim quart del segle XIX no va afectar, ans al contrari, el sector viticultor valencià. La dècada dels vuitanta va suposar un període esplèndid per a comerciants i viticultors d’arreu del País Valencià i, en particular, del Maestrat. El “Dorado” acabà quan França, recuperada de la fil·loxera, va posar fi al tractat aranzelari preferencial.

La crisi va capgirar les expectatives generades pel miratge de la “dècada daurada” dels vuitanta. Les comarques del Maestrat s’enfonsaren fins al punt que, al tombant de segle, l’emigració era una riuada que no parava de créixer. A Vinaròs, el tràfic portuari accelerà el trànsit del cabotatge a la pesquera, “el negocio de vinos encalmado por completo y en el puerto sólo los barcos que se dedican a la pesca y algún falucho de cabotaje”.

La trompeta de la trista

als mariners despertant

les sirenes dels macandros

eixint del port carregats.

Los carros portant verema

que omplien cups a millons,

los masaguens plens de futros

y’ls futros plens d’hasta dal.

Y’ls botés pa fé bocoys,

que no tenien prou mans

y’ls bergantins y’ls faluchos,

les balandres, los brit-barks,

vapors, llauts y goletes,

entran i eixint carregats.

Els anys de les vaques grasses del vi s’havien acabat i només en quedava el record i l’enyorança. La crisi afectà especialment Vinaròs on els efectes se sentien amb més intensitat que a Benicarló, poble d’una economia més equilibrada entre el sector industrial, comercial i una diversificada infraestructura agrícola que apaivagà els efectes més inclements de la crisi. En conseqüència, mentre la ciutat veïna orientava la sortida de la crisi reivindicant mesures proteccionistes a l’agricultura, la crisi vinarossenca era d’una dimensió tan gran que només hi havia l’opció d’emigrar.

Els efectes de la regressió econòmica afectaren directament les relacions productives i la patronal aprofità l’excedent de mà d’obra per rescabalar-se de la reducció de beneficis. Els canvis influïren en les relacions laborals i el caciquisme deixà de significar treball i protecció, per passar a considerar-se explotador i humiliant. Els terratinents vinarossencs reaccionaren reunint forces i s’acolliren a la llei d’associacionisme agrícola de 1898 per constituir la “Comunidad de Labradores y Propietarios”, lligada al Sindicat de Policia Rural.