Deconstrucció social: La dictadura de Primo de Rivera a Vinaròs. Els preliminars

RAMON PUIG

Un cop d’Estat no és altra cosa que la transició sobtada d’un règim parlamentari a un de militar quan la Cambra deixa de ser una eina útil per als poders fàctics. Règim parlamentari o dictadura són termes enganyosos per definir qualsevol règim antidemocràtic, és a dir, sense autogestió popular. Les conseqüències més traumàtiques d’un cop d’Estat es donen quan la desestabilització política es deu a l’ofensiva de les classes populars. Quan la població posa en perill el sistema, el capitalisme trontolla, el parlamentarisme desapareix i es mostra la cara totalitària de l’Estat.

L’alçament militar de 1936 encaixa amb aquests paràmetres traumàtics, però no la proclamació de Primo de Rivera atès què el 1923 no estava en perill el capitalisme ni la continuïtat de l’Estat. Tot el contrari, la realitat era de regressió del moviment obrer i una cúpula militar tancant files amb la monarquia; la burgesia catalana aplaudí el nou règim “protector” contra una revifada dels treballadors i un fre contra el separatisme; l’Església esperançada en un gir favorable als seus interessos corporatius i els partits tradicionals es resignaren, malgrat que el cop d’Estat suposava la desaparició de la seua activitat política.

El moviment obrer es va deixar anar per la passivitat del PSOE-UGT: “El Pueblo español, y especialmente la clase trabajadora, no debe prestar aliento a esta sublevación y no debe tomar iniciativas sin recibir las instrucciones de los comités del Partido Socialista y de la Unión General de Trabajadores”. Però dues setmanes desprès, el Sindicat Minaire d’Astúries es reunia amb Primo de Rivera en persona, mentre, Juan O’Donnell acudia a la Casa del Pueblo madrilenya, en condició de governador militar, per segellar un pacte de no agressió amb el PSOE i la UGT. Julián Besteiro justificava l’acord de col·laboració com l’inici d’un gran desenvolupament econòmic que facilitaria el camí del socialisme i la Dictadura suposava per als socialdemòcrates una ocasió extraordinària per ocupar l’espai que deixaria la perseguida CNT.

Al 1923, la classe política es trobava en hores baixes, l’estructura del règim caciquista no satisfeia gairebé ningú i el regim de la Restauració feia anys que havia caducat. Podia haver-se resolt amb una reforma radical, no necessàriament amb un cop d’Estat, però Primo de Rivera tenia dos motius extra: consolidar el pedestal del monarca, completament malmès arran del seu protagonisme en el tràgic “Desastre d’Anual”, però també sentia l’impuls de la tradició militar dels capitostos d’aparèixer com a salvadors del país, cada vegada que els polítics entraven en crisi.

El règim de la Restauració era tan antipopular que la dissolució del parlament només va amoïnar els professionals de la política en assabentar-se que no comptaven en els plans del dictador. Pel que fa a la població, res no podia ser pitjor que abans, més quan els discursos del general proposaven acabar amb el caciquisme i prescindir dels vividors de la política.

La seqüència del pronunciament a les nostres comarques va ser la següent. A mig matí del 13 de setembre del 23, a Castelló s’interromperen les comunicacions i l’activitat bancària, la gent contemplava astorada el tràfec militar al centre de la ciutat i l’ocupació dels llocs estratègics. Provincia Nueva avançà la notícia del cop d’Estat amb un titular que resumia perfectament el sentiment popular “¡Bienvenido si trae la paz!”. Una representació dels colpistes es presentà al despatx del governador civil, Gómez Valdivia, per posar-lo al dia. “El  señor Gobernador militar se ha incautado del gobierno y desea saber si alguno de ustedes no está conforme”.

Aquell mateix dia es feu públic el missatge del dictador dedicat AL PAIS Y AL EJERCITO. Un discurs que enumerava les plagues de l’anterior règim i ressaltava les meravelles que tenia previstes i no serien executades per cap partit ni cap polític sinó pel GRAN SOMATEN ESPAÑOL. No pretenia depurar els càrrecs del “corrupte” règim anterior, però la honorabilitat del nou exigia castigar “la prevaricación, cohecho o inmoralidad fundamentada, abriremos proceso que castigue implacablemente a los que delinquieron contra la patraña corrompiéndola y deshonrándola. Garantizamos la más absoluta reserva para los denunciantes, aunque sean contra los de nuestra propia profesión y casta, aunque sea contra nosotros mismos, que hay acusaciones que honran”.