Deconstrucció social: La ciència és perversa?

RAMON PUIG

Els savis o els genis són categories individuals amb les quals la societat investeix els seus fills més preclars. En el fons són homes i dones normals, dotats d’habilitats intel·lectuals específiques que desenvoluparan o no, segons les circumstàncies que acompanyaran el seu dia a dia. Si la seua habilitat creativa i intel·lectual troba el camí adobat, tindrà possibilitats de desenvolupar-la, si no, serà un individu del comú amb unes particularitats específiques que el faran un referent positiu entre l’àmbit social on és mou o un inadaptat amb dificultats de comportar-se amb “normalitat” en l’àmbit familiar i social. Els savis no naixen, es fan, necessiten de la societat per acumular coneixements d’altres i desenvolupar els propis.

De la mateixa manera en que els nostres pensaments, opinions, valors, relacions, hàbits i maneres d’entendre el món estan determinats pel context social, creure que la tècnica s’escapa d’aquesta teranyina sistèmica, és caure en la ingenuïtat. La primera destral de pedra no elaborada —un còdol esmolat, trencat de forma natural— es convertí en instrument tallant en la imaginació de l’individu que endevinà l’ús pràctic de la troballa.

La necessitat de sobreviure, en convivència amb altres, és el motor que estimula la ment a evolucionar tècnicament, des d’una perspectiva social. “L’inventor” no és un individu aïllat, sinó un creador al servei de la comunitat, però l’evolució social també crea les jerarquies i els més capacitats acaben al servei del jerarques. No ha estat la proliferació d’il·lustrats, intel·lectuals o savis el que ha influït en els grans avenços científics i tecnològics, sinó la imparable maquinària de l’activitat mercantil. El motor de les transformacions econòmiques dels últims segles no ha estat la tècnica, sinó les particularitats emergents d’una economia transformadora de la societat.

D’aquesta evolució socioeconòmica ha sorgit el món del “progrés i la modernitat”, sobre la destrucció de l’equilibrada societat rural, contra el règim senyorial per tal “d’alliberar” la servitud i convertir-la en esclavitud proletària. De la mà del colonialisme, es va destruir el relatiu equilibri cultural mundial i esquarterat el planeta en països rics i països pobres. Una estratègia perpetuada en els últims 300 anys amb l’objectiu de preparar les condicions socials òptimes per adaptar el pensament, l’acció i la voluntat de les persones als interessos del nou ordre econòmic: el capitalisme.

Hagués estat possible una evolució basada en el sistema comunal del món rural, adequat al benestar de les persones i el medi ambient? Tant de bo, però la història ha evolucionat cap a un model de societat basat en l’armamentisme, la guerra, la repressió, les desigualtats i la destrucció dels recursos i el medi ambient.

Algú va dir que la societat tecnològica és un sistema de dominació que emergeix de la ciència. Però la ciència i la tècnica són asèptiques, ni pensen ni decideixen, per la qual cosa hem d’afirmar que el bé o el mal de la tècnica està en l’ús que se’n fa d’ella. Aleshores, és d’ingenus apel·lar a la bondat i generositat dels poders per frenar l’hecatombe previsible del planeta. Deixar a mans dels poders politicoeconòmics el destí mediambiental és posar ciris a la mare de Déu, recórrer a la prèdica cristiana de l’amor al proïsme.  Que Deu ens agafe a tots confessats!