Deconstrucció social: La bossa o la vida

RAMON PUIG

Rics o pobres, amos o criats, dos categories socials que defineixen la història de la humanitat al voltant de la bossa o la vida. Dues maneres d’entendre el món, dos punts de partida oposats a l’hora de pensar, actuar i desitjar com hauria de ser la societat.

La gent del poble no pot deslliurar-se de treballar per engreixar la bossa dels rics a canvi d’uns pocs diners per sobreviure. Han de pensar com passar el mes per posar plat a taula, atendre els fills i pagar els serveis més indispensables. A l’hora de triar entre la bossa i la vida els pobres no hi participen: “els diners no fan la felicitat”, justifiquen. Només poden triar entre la salut i els diners. “Lo primer és la salut, diuen, un desig teòric perquè les malalties no tenen té fronteres entre rics i pobres.

La gent del poble té el potencial que ha mogut el món des de la prehistòria, però mai ho ha fet en benefici propi, perquè l’ambició de poder, dominar els altres, acumular riquesa, mostrar-se insensible i de tracte inhumà, no forma part de la seua visió del món. És per això que els pobres amb sentiments mai no seran milionaris.

El que no tenen els poderosos són valors humans, generositat, empatia amb les desgràcies dels altres ni instint natural per ajudar-los. Aquests valors no donen diners, però són com un bàlsam sobre les ferides dels afectats per la desgràcia. Ho hem pogut comprovar amb la enèsima riuada de València.

Milers de persones vingudes de tot arreu van acudir, des del minut zero, amb aigua, menjar, pales i una energia inesgotable per donar un cop de mà als damnificats. No ha estat una acció impulsiva, puntual i fugaç. Ha estat la reacció d’una multitud descreguda de les institucions, organitzada a les xarxes i amb una maduresa autogestionària perfectament capacitada per distribuir-se de la millor manera per ser efectius.

Durant la primera setmana han estat els voluntaris els únics a posar-se al costat dels damnificats, amb fang fins als genolls, per netejar cases i carrers i alleugerir el dolor de tanta gent. Mentre les autoritats miraven cap a una altra banda i competien en irresponsabilitats, el voluntariat es fonia amb la desgracia i, amb pala i rastell a les mans, escrivia les pàgines de la seua vida que perduraran per sempre més com: aquells dies comunitaris que ens van fer sentir plenament humans.

La història de la humanitat ha estat construïda per aquests valors i des de l’època clàssica fins la modernitat han coexistit dos mons antagònics: les comunitats rurals productores de tots els recursos, i les minories urbanes, constituïdes en ciutats-Estat, que vivien de l‘espoli rural. No sempre va estar així, ja que la caiguda de l’imperi romà va afavorir que aquestes comunitats en fossen conscients de la seua fortalesa i entre els segles IV i XIII, sobretot a la península Ibèrica, constituïren societats autogovernades i sobiranes, autosuficients econòmicament, de regim assembleari, amb furs propis i defensa militar.

L’essència d’aquestes comunitats tenia els orígens en la prehistòria i el seu esperit va sobreviure al règim feudal i continua present en els impulsos primaris de la gent del poble. L’acció d’aquests milers de voluntaris és la prova fefaent de l’herència del passat històric i un missatge a retindré del que serà, quan les condicions quadren, l’alternativa al decadent, insensible i suïcida del capitalisme salvatge que morirà matant el planeta.

No som conscients del paper fonamental que ha suposat el poble en el procés històric, tant en la instauració de règims autoritaris com per intentar tombar-los. Caldrà esperar el moment, quan les dictadures democràtiques ja no es puguen sostenir, per suplantar-les recuperant l’esperit del passat comunitari. Mentrestant, deixem la bossa per als manaires i visquem amb l’esperança que, en l’exemple d’aquests milers de voluntaris, està el futur del nou món que s’ha de construir.