Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (i 18). Final de les obres, però no del tot

RAMON PUIG
Acabades les celebracions, tothom acudi a un passeig ocupat pel poble, excepte la zona custodiada per les forces d’ordre. Amb tots els importants al voltant del banc-biblioteca, que duia el nom del marquès de Benicarló, el canonge, en representació del bisbe Fèlix Bilbao, procedí a les benediccions d’un passeig “que muchas capitales de España y del mundo, talvez no tengan”. Era el moment d’encendre les faroles i l’enllumenat artístic.
Desprès dels crits d’admiració, la gent llançava serpentina i confeti per acolorir més l’acte. Acabada la inauguració començaren els comiats dels forasters, però a les autoritats locals, el poble i els musics de la Vall, encara els quedava una celebració abans d’anar a dormir. A les deu de la nit, sobre la tarima muntada al centre del passeig, la Banda local “La Alianza”, dirigida per Mancisidor inicià el concert que acabà la banda convidada, sota la batuta de Vicente Salvador, amb el preludi del wagnerià, “Rienzi”, parts de “Sansón i Dalila” i la sarsuela de Barbieri, “Jugar con Fuego”, la polca “L’entrà de la murta”, i la traca final amb l’himne “Ofrendar Nuevas Glorias a España”.
A la setmana següent, “La Alianza” va participar al Certamen Musical de Castelló i n’obtingué el segon premi. Com que el càrrec de director de la Banda era interí, Mancisidor continua preparant-se per opositar i al mes d’agost obtingué plaça a la ciutat asturiana de Luarca per dirigir la Banda de “La Lira” i va presentar la dimissió. Havia començat amb una agrupació musical dispersa i en sis mesos la deixa com una des les punteres de la província. No obstant això, la seua dimissió va suposar un inconvenient per donar-li continuïtat.

El mestre Josep Sánchiz proposà nomenar una comissió per estudiar les males condicions del local i valorar la possibilitat de municipalitzar la banda. Per sortir del pas es féu càrrec de la direcció un dels components més avantatjats, Guillem Llàtser,I fins que Francesc Frias, director de la banda del Centre Republicà, acceptà la proposta. Però tot i la solvència d’ambdós músics, la banda acusà la manca de cohesió i seguretat del temperament de Mancisidor i, a poc a poc tornà a la dispersa situació anterior fins al punt de dissoldre’s.
En canvi, la ressaca de les obres no tenia fi. A finals del 1929, s’imposaren les normes de circulació i restriccions de velocitat al casc urbà, es prohibí la circulació de cabres i vaques del repartiment de llet a domicili. Encara no estava enllestit el primer grup escolar i s’adjudicà a Manuel Roda “Garrit” la construcció del segon per 231.992 pessetes i l’ajuntament n’avançà 41.402 perquè el ministeri d’Instrucció hi posés la resta. La corporació acceptà l’oferiment de 20.000 pessetes que un grup de vinarossencs tenia en dipòsit des de primers de segle. Tothom sabia l’existència dels “diners dels Reis”, quantitat que el marquès de Benicarló havia donat un dia de Reis, a canvi d’uns vots, insuficients per guanyar les eleccions.
La construcció del port estava prou avançada, amb les grues a punt per a col·locar els blocs d’ampliació del moll de Llevant. La il·luminació del passeig continuava meravellant la població que cada capvespre acudia en el moment de l’encesa i per si no n’hi havia prou, s’estengué als ravals de Sant Francesc, Socors, Sant Cristòfol, carrers del Pont, Major, Santa Magdalena, i places del Santíssim, Sant Agustí i la Mera, amb la col·locació de cinquanta focus, dues-centes bugies i setanta làmpades que enlluernaven com mai ningú s’hauria imaginat.
Finalment, el mes d’octubre, Obres Públiques adjudicà a Vicent Pastor les obres dels ponts sobre els barrancs del Triador, la Barbiguera i els Boverals, per 56.161 pessetes. Però continuava pendent de la prolongació del moll de llevant per evitar els efectes de llevantades com la que va enfonsar 17 embarcacions l’1 de febrer de 1911. El drama d’aquell temporal ressonà a les portes dels ministeris que, amb la tàctica habitual, encarregaren el projecte a l’enginyer Juan Barceló amb una prolongació de 200 metres. Amb excuses de mals pagadors, postergaren el projecte fins que el temporal de 1926, amb morts, ferits i l’enfonsament de 22 embarcacions, obligà el Consell de Ministres a donar el vistiplau a una remodelació que deixava fora la prolongació del moll. Una obra que l’iniciador Barceló justificava amb cinc raonaments.

1º Conseguir un abrigo casi absoluto en toda la dársena actual, permitiendo que las embarcaciones pequeñas puedan amarrarse en el dique de poniente y quedando libre para el movimiento comercial los muelles construidos, pudiendo tener la seguridad todas las embarcaciones existentes en el puerto, de que no han de peligrar de modo alguno.
2º Desviación fuera del puerto y hacia la parte sur del mismo, de la corriente litoral, portadora de acarreos que actualmente entran en la dársena y ocasionan aterramiento.
3º Defender de la violencia de los temporales el muelle transversal que actualmente sufre el embate de aquellos y que posiblemente puede causar su ruina.
4º Permitir la utilización del frente de atraque del trasversal que mira a la bocana, facilitando los movimientos de los buques que así evitaran tener que penetrar en la dársena interior.
5º Posible utilización del trozo del dique de levante entre el trasversal y el morro actual, para construir nuevos muelles a medida que las necesidades del tráfico lo requieran
Els prohoms que havien aconseguit la “revolució” urbanística desaparegueren de l’esfera política esborrats per una obra de major magnitud: la construcció d’una República que apareixia als ulls de les capes populars com la panacea social històricament esperada. El moment polític agafà el pròcer local, Joan Ribera, amb el peu canviat i els aplaudiments i víctors a la seua activitat professional i política es convertiren en critiques i aïllament fins al punt d’afectar-li seriosament la salut.
Però totes les conjuntures generen els personatges adients als objectius, i el paper de Joan Ribera va deixar lloc a un nou lideratge. La figura local del republicanisme vinarossenc, el veterà Antoni Torres, però els seus correligionaris, mancats d’una visió general de la transició, es van centrar en l’organització d’actes locals i a elaborar candidatura en la convocatòria d’eleccions municipals i s’oblidaren de la prolongació del moll de Llevant.