Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (4). Si treus massa el cap, tel tallen els més propers

RAMON PUIG
Desprès de Sant Sebastià, al saló de plens municipal, Joan Ribera explicà que el projecte de restauració de l’Ermita que comprenia totes les dependències, instal·lació d’aigua corrent, enllumenament, repoblació forestal, delimitació de la rodona, construcció de dependències per à hostatges i gestionar una subvenció per construir la carretera d’accés a tota mena de vehicles. Es va crear una comissió auxiliar femenina per propagar la restauració de l’ermitori i organitzar campanyes de recaptació. Ribera es comprometé a redactar el programa, elaborar el projecte i un pressupost aproximat amb la col·laboració de l’arquitecte tortosí Agustí Barlett i del mestre d’obres municipal, Baptista Farnós “Batanet”.
L’arquitecte només havia de revisar i adequar els detalls dels plànols elaborats per Ribera i el 3 d’abril presentà l’avantprojecte amb un pressupost de cent mil pessetes. Tot seguit s’elaborà la llista de dones de la comissió auxiliar que van copar el saló de sessions en representació de les setanta-dues famílies que responsables d’endegar les activitats de propaganda, conscienciació i recol·lecta de diners. Es dividí la ciutat en tres zones per a les quals es nomenaren tres comissions per tal de no deixar un sol racó fora de control. A banda de recaptar casa per casa, a les festes majors organitzaren una tómbola que va tancar amb un superàvit de dues mil pessetes.

Tot pareixia funcionar a la perfecció fins que al setembre en que Ribera caigué malalt en el precís moment que les dificultats del règim primoriverista començava a escardar-se i es creixia l’activitat opositora en progressió paral·lela a l’afebliment del règim. Malgrat els bons auguris d’una ciutat amb les entranyes al sol a causa de l’extraordinària activitat urbanística, un sector reduït d’opositors va buscar una escletxa per introduir-hi el verí de la discòrdia. La víctima no fou altre que Joan Ribera, el prohom de la revolució urbanística i ànima de la junta de restauració de l’ermita.
Curiosament, no va venir de fora sinó dels “seus” perquè els republicans compartien en silenci les conquestes urbanístiques dels homes del règim. El reconeixement de Ribera en els estaments del poder i el seu dirigisme presidencialista va incomodar uns quants seguidors que aprofitaren la llarga convalescència per condicionar la moral de la resta, amb l’objectiu de segar-li l’herba dels peus. La reacció de Ribera va ser introspectiva, sense afrontar el problema optà pel victimisme i prèvia consulta amb el bisbe de Tortosa, el 15 de juliol de 1929 presentà la dimissió de la junta de l’Ermita, la qual ja no es tornà a reunir.
Mentre es corcava el patriotisme de faràndula que envoltava la trama d’interessos dictatorial, les expectatives generades pel capitalisme de la postguerra europea ofegaven qualsevol visió d’economia sostinguda proclamada per veus conservadores que demanaven prudència i optar per un desenvolupament econòmic en equilibri entre indústria, camp, comerç i, en el nostre cas, el mar. Però la Península encara estava lluny de modernitzar-se, fins i tot hi havia un bona part de la societat rural que s’havia resistit a la influència dels missatges neoliberals i, rebotats de la misèria a que els havia dut el “progrés”, lluitaven per trobar una alternativa centrada en recuperar la vida col·lectiva del món rural. Sens dubte, Vinaròs estava més lluny d’aquelles propostes rurals que del neoliberalisme, sobretot en un any que el “progrés i la modernitat” semblaven a l’abast dels pròcers locals de la Dictadura.
No hi havia només una revolució urbanística, també es posà sobre la taula la construcció del ferrocarril del Baix Aragó a Vinaròs, demanda arrossegada de feia dècades, i projecte pel competien Castelló, Tortosa i Vinaròs, però es va decantar per la Ràpita, ja que el pas natural de l’Ebre oferia menys dificultats. Tal decisió va fer que algunes veus de la premsa provincial protestaren en favor de qualsevol port del País Valencià abans que Catalunya i el director de l’Institut de Castelló, José de la Torre, proposà a Vinaròs, port cabdal en la història de la construcció naval, amb importants drassanes abastides pels immensos boscos de pins i carrasques de la comarca dels Ports.