Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (12). Del mercat vell al nou

RAMON PUIG
A primers de 1928, una munió d’obrers es disposava a enderrocar el mercat vell i molta gent s’aturava per contemplar la façana que encara romania intacta per gravar-la en la retina del record. La primera de les quatre portes era una de les dos entrades, al costat la del portal que pujava a les escoles, la tercera, la segona entrada, i l’ultima de la dreta era l’escaleta que pujava a la casa del agutzil. Al passadís de la primera entrada hi havia les carnisseries d’Encarna Navarro “la Curreta” i Francesca Ordóñez, tot seguit es baixava un esgraó per accedir a l’antic claustre del convent on hi havia un pou, una dotzena de carnisseries i cansaladeries al porxos laterals i al fons les peixateries.
Encarna es deia la “Curreta” per un defecte de naixement i en comptes de mà tenia un xicotet monyó format per dos protuberàncies que semblaven dos ditets. Lluny de ser-li un problema, cosia, brodava, feia punt de ganxo, totes les feines domèstiques i de la carnisseria. Els homes feien de matancers, esquarteraven els animals i tenien cura de subministrar el gènere. Les carnisseres més reconegudes eren les “Rulles” i les cansaladeres, Dolors Mariano “la Corsària” i Misericòrdia Selma “Missi de la Sel”.
El terra no era de material sinó de pedres arrenglerades a l’estil de les entrades de les cases. Com que no existien les neveres, es matava al dia i en arribar la calor posaven gel a un cossi, el tapaven amb un mantell blanc i a sobre es posava la carn que sobrava. A la guerra, les carnisseries nomé obrien quan hi havia genero. La sang i fetge era la menja més buscada per sopar i amb dos perretes (5 cèntims) de fetge i una de sang menjaven quatre persones. A les cansaladeries era on les famílies acomodades podien comparar magre a 4 pessetes el kg i llom a 5, però la majoria de la carn era per fer llonganisses, botifarra negra i blanca o sobrassada, prou més assequibles, i tot tipus de cansalada, el producte més venut. El corder era un luxe i la carn de consum popular era la de cabra a pesseta el quilo. Tots els ramats eren de cabres amb algunes ovelles per enviar els corders als mercats de les capitals i, de manera excepcional, a les carnisseries locals.
Quan encara no havia desaparegut la polseguera de l’enderroc de les escoles velles tothom pensava en la inauguració del nou mercat i les peticions per obtenir una “casilla” ben situada es multiplicaren de tal manera que l’ajuntament hagué d’avançar la subhasta d’arrendataris. A primers de gener del 1929 es licità l’agent recaptador de les peixateries amb una xifra de sortida de 1.300 pessetes anuals que fou adjudicat a Argemiro Sancho per 1.500.

A la setmana següent va ser el torn del transport d’animals sacrificats a l’escorxador amb vehicle de l’adjudicatari: “El carruaje destinado a la conducción ha de ser atartanado o cuadrado, completamente cerrado, pintado i limpio; dispuesto de manera que en su interior puedan llevarse suspendidas las reses menores abiertas en canal y cuartas partes si son mayores o vacunas”. Va guanyar l’ex-guarda rural Joaquim Casanova amb 215 pessetes contra les 201 del llaurador Domingo Roda, però en no fer efectiu el dipòsit provisional, l’arrendament fou adjudicat al segon com a únic licitador.
No era casual que la revolució urbanista, dissenyada per Joan Ribera, es posés en marxa a les portes de la II República, un règim que pregonava “progrés i modernitat” per als de sempre. Els primers indicis s’aplicaren el 1924 amb l’ordenança municipal sobre arbitris, elaborada per Calvo Sotelo, que dividia la tributació de les begudes alcohòliques en dos espais separats: la zona “fiscalitzada” aplicada muralla endins i la “lliure” que abastava el terme municipal. La primera gravava l’entrada de productes acabats i d’elaboració interna; la segona, la tinença superior al màxim establert, excepte justificació de consum propi i procedència.
Qualsevol mostra de publicitat mercantil exposada a la via pública necessitava el segell que garantia el pas per la censura i el pagament del cànon prescriptiu. S’introduí un arbitri aplicat a calderes de vapor, gas o electricitat, carruatges de luxe (els que no tenien ús laboral), obres o reformes particulars, obertura d’establiments i, fins i tot, es va aplicar quota contributiva a la celebració de festes de carrer i revetlles populars. De la nova aplicació contributiva gairebé no s’escapava ningú amb un augment del 30 % de la quota de consums, indústries i comerç i un recàrrec del 32 % sobre l’impost municipal.
També es van regular els lloguers particulars, d’indústries i comerç, amb l’excepció d’hostals i fondes, per evitar l’afectació a l’incipient turisme i la imatge hospitalària que es pretenia donar a la nombrosa afluència de viatjants, compradors i persones de negoci. Quedaven lluny els temps de “relaxació” contributiva de la Restauració, amb una dictadura decidida a fer un salt endavant en la centralització estatal per recargolar la recaptació d’impostos. Es va implantar l’obligació de fer declaració jurada i separada dels bens rústics i urbans i quedar-se amb una part del salari tot obligant els empresaris a registrar els treballadors contractats per un mínim de dies anuals, amb jornals de quatre pessetes en el ram de la construcció, cinc els empleats del comerç i 3,30 els jornalers agrícoles.
Eren temps de la dictadura, però els entusiastes de la República no sabien que amb el nou règim s’incentivaria la persecució arbitraria.