Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (1). La primera fase de les obres

RAMON PUIG

Les condicions renovadores de la conjuntura primoriverista es van donar amb escreix a Vinaròs per la decidida voluntat de les forces vives, liderades per mossèn Bono i Joan Ribera. Un des de la trona de l’església i l’altre des de la tribuna de Teatre Ateneu, aconseguiren convèncer tothom que l’hora de la veritat havia arribat i calia aconseguir el vistiplau del ministeri de Foment als projectes de Ribera, el “cirujano de hierro” vinarossenc que propugnava Joaquim Costa.

Ribera fou determinant per col·locar son cosí Higini Roca a l’alcaldia, l’altre cosí, Sebastià Roca a la Diputació i ell mateix a la presidència de la Unió Patriòtica local, primer, a la vicepresidència de la Diputació, després, per acabar a l’Assemblea Nacional de Madrid. Amb tal bagatge polític va ser fàcil engegar una estratègia diplomàtica per mobilitzar militars, polítics i funcionaris vinarossencs, ben situats en l’estructura estatal per obrir portes d’institucions i ministeris.

Quan amples sectors de la societat se situaven entre l’oposició al règim i una prudent expectativa, a primers de 1928, a Vinaròs, es formà una estructura política perfectament integrada a la maquinària dictatorial que permeté establir una magnifica relació d’interessos entre les forces vives, locals i provincials, amb uns resultats que superaren totes les previsions. El president de la Unió Patriòtica provincial, Pérez San Millán —proper al marquès de Tetuán, Juan O’Donnell Vargas, home de confiança del Dictador— era valedor del vinarossenc de moda, Joan Ribera, relació més que suficient per accedir a les reiterades peticions dels prohoms locals. De seguida arribaren les concessions: la construcció del passeig marítim, el primer grup escolar, adjudicat a Josep Colomina, secretari del Comitè Provincial de la Unió Patriòtica, i les obres d’ampliació del dic de Llevant i la construcció del transversal, atorgats a Lluís Colomina, germà de l’anterior i membre de l’Asamblea Nacional. Tot quedava en família.

Aquell hivern de 1928, els voltants de la zona portuària i del litoral pareixien un camp de concentració de treballadors a pic i pala, però uns dies abans de Nadal, els obrers van posar ordre a l’escampall de material per facilitar als curiosos contemplar la dimensió de les obres. El terreny irregular que envoltava l’estàtua de Costa i Borràs s’havia anivellat per formar una unitat amb l’amplíssim espai guanyat al mar. Sobre les ruïnes de la primera casa del carrer de l’arquebisbe s’edificà la nova Comandància de Marina que delimitaria la vorera de les futures cases alineades de cara al mar, de manera que el passeig i la plaça de Santa Magdalena formaven un conjunt urbà completament diferent al que havia estat fins aleshores. Abans de les obres, la línia de costa era una platja des del Cérvol al dic de Llevant on varaven les barques. La part posterior de les cases del carrer Costa i Borràs donava a la platja que s’anava ampliant amb les aportacions d’arena i grava dels corrents que xocaven contra el dic de Llevant.

El primer edifici del carrer Costa i Borràs, a la banda del port, era el tenyidor de Felip Miralles “Sustaco”, adossat a la fàbrica de neu “La Siberia”, dels Sorolla i Lluís Villó. A la banda de la platja s’aplanà un espai de grava on les remendadores armaven els “bous” de Manuel Chaler, oncle dels “Canyeros”. En paral·lel a la platja continuava un tancat que donava forma al carreró de les Salines i acabava en un solar on, posteriorment, s’edificà la casa de Facundo Fora. A la part que donava al carrer Costa i Borràs hi havia la fàbrica de vànoves dels Martorell, amb l’edifici familiar, en un extrem, al qual s’accedia per una artística doble escalinata. Tot seguit, un estret passadís conduïa als safarejos i la luxuriosa “Casita Blanca”, molt visitada per artistes i toreros de l’època. En aquell mateix indret es construí l’edifici del Pòsit, seu del Partit Radical que s’estengué fins a la línia del passeig, a tocar del magatzem de Francesc Adell, les Duanes, la casa de la família Ríos i el tancat on Andreu Ronchera guardava els bidons de petroli buits. En aquell solar i sobre fonaments de grava, s’aixecà la primera estructura de la comandància de marina, fins aleshores ubicada a la plaça de Jovellar on actualment hi ha la seu de la UGT. El primer projecte era d’una sola planta que s’hagué d’aturar en sortir esquerdes d’assentament. Posteriorment, Sebastià Fontes “Blanquet” va continuar l’edificació de les plantes sobre els mateixos fonaments i, malgrat emprar bons materials no es pogueren evitar noves esquerdes que no van afectar l’estructura.

Tot el perímetre del passeig estava acabat i tothom podia fer-se una idea clara dels canvis en una zona gairebé intransitable i més propera a un abocador que a un pas obert al port. Feia la sensació de ser una altra ciutat i fins i tot s’aplegà a posar en dubte l’existència d’una capital tan oberta al mar com Vinaròs. Les obres del passeig estaven molt avançades, amb l’enrajolat central acabat, delimitat per les vorades a mig fer. Ja s’havia construït el dic de contenció de temporals que separava la platja del passeig i, en el moment de l’aturada a causa de les festes, s’havien col·locat els primers metres de la bellíssima balustrada que li donaria un encant especial.

També eren a punt tres amples escalinates d’accés a la platja, s’havien plantat arbres d’ombra i col·locat les primeres faroles de dos braços. Quedava rematar els quatre bancs emmanisats de la banda del moll i faltava decidir la ubicació d’uns magnífics bancs-biblioteca que donarien al passeig una elegància afegida. El primer passeig era de terra i l’envoltaren de pins que no van reeixir. Durant la República, el regidor i mestre d’obres Juli Balaguer va presentar el projecte de l’arquitecte Josep Meyer Sorli per remodelar-lo i enrajolar-lo, però no podia fer l’obra per incompatibilitat amb el càrrec que representava. S’acordà atorgar-la a Ginés Domènech, associat al jove emprenedor, Àlvar Albalat, que havia pres les regnes de l’empresa de sa mare. Fou aleshores quan arribà una mena de tractor enorme amb uns braços mecànics adaptats per arrabassar el terreny projectat per enrajolar el passeig des del moll al barranc de Sant Pasqual. Era de color verd i malgrat l’embalum nomes tenia 40 CV, però l’activitat d’aquella maquina va despertar més curiositat que els espetecs de la primera barca motoritzada.