Deconstrucció social: Incerta glòria catalana

RAMON PUIG

Mai no ha estat tan cert que el futur immediat dels catalans depèn només del poble. La prova fefaent és l’actitud dels “sobiranistes” que han posat el partit pel davant del país. És cert que la responsabilitat la comparteixen Esquerra i Junts per Catalunya, però també ho és que el determinant ha estat l’actitud d’Esquerra en contraposar partit i candidat a la voluntat de Puigdemont d’anar en llista única per restituir el govern cessat.

Han passat 303 anys des que les tropes borbòniques comandades per Jean-François-Nicolas Bett van ocupar una Barcelona assolada amb més de trenta mil bombes. Ara, quan la recuperació de la sobirania era a tocar, una vegada més, els partits posen pals a les rodes d’un poble en marxa. L’actitud d’Esquerra a combatre la presidència de Puigdemont ha posat a les cordes la majoria absoluta del sobiranisme. Com que som el que fem i no el que diem que som, no hi ha dubte que la campanya autonomista d’Esquerra sembla més a les ordres de Rajoy i el 155 que al servei del poble català de l’1 d’octubre. L’única raó de participar en unes eleccions convocades per Madrid era recuperar el govern desarticulat per l’operatiu espanyolista ja que aquestes eleccions no van de partits ni d’independència sinó de dignitat o resignació.

Fins i tot la Cup ha posat pel davant la dignitat nacional a les reivindicacions socials i es mostra disposada  a assumir responsabilitats de govern. Puigdemont insisteix que aquestes eleccions no van de partits sinó de país, com correspon als desitjos d’una societat civil que ha demostrat estar molt per sobre de la capacitat de sacrifici i disposició dels polítics. L’actitud del president ha estat lloada per algun diputat cupaire, “Puigdemont de vegades sembla més de la Cup que nosaltres”. Però no només això, l’actitud del president a més de deixar a l’ombra el PdCat ha posat en qüestió la propaganda esquerrana dels comuns i la desorientació de Podem, desaparegut en la lluita.

Esquerra contraposa la restauració del govern cessat de Puigdemont a la restitució del govern de Companys derrocat per Franco el 1939. Entre un i altre hi ha una diferència significativa: el govern destituït pel 155 ha avortat la proclamació republicana guanyada l’1 d’octubre contra les càrregues de la policia espanyola. Per contra, el govern Companys va renunciar a la sobirania proclamada per Macià, es posà a les ordres del govern central de 1931 i al servei del Front Popular el 1936 contra el procés revolucionari popular català, iniciat el 18 de juliol. L’Esquerra d’aleshores optà per una Catalunya franquista abans que revolucionaria. L’Esquerra actual s’inclina per la incomoditat autonòmica del 155 abans que la incomoditat sobirana contra el 155.

No és l’hora dels partits sinó de comunió amb el poble. Desprès, quan la conjunció entre el poble i els polítics s’haja materialitzat en un Estat sobirà, ja tindran temps els partits de disputar-se’n el poder.

L’1 d’octubre, independentistes de la Cup, Esquerra i PdeCat, feien pinya amb gent de totes les edats i tendències en la formació d’una muralla de braços travats en defensa de la dignitat popular. Ara, els partits han trencat aquesta muralla i novament haurà de ser el poble qui pose les coses al seu lloc per sobre de la mesquinesa dels partits.

No hi ha dubte que el poble català acudirà a les eleccions amb els ànims sota mínims però amb la decisió absoluta de capgirar les malintencionades estadístiques i superar la manca de responsabilitat dels partits “sobiranistes”. Saben que la gesta de l’1 d’octubre s’ha de ratificar el 21 de desembre per deixar ben clar al Reino d’Espanya i Europa que Rajoy i el 155 han fracassat i que la dignitat d’un poble no es doblega amb presons, amenaces i porres.

El repte és monumental. Gairebé mil ferits, el país ocupat policialment, l’economia segrestada, el full en blanc del 155 per fulminar l’independentisme, els mitjans de comunicació depurats, espanyolització de l’escola catalana i amenaces de catàstrofe econòmica. Tot això amb la punta de llança de Ciutadans, PSC i PP atacant amb la impunitat de tenir al darrere l’aparell judicial, policial i polític de l’Ibex 35 i l’Estat.

Una llosa d’aquesta magnitud podria arronsar la voluntat dels catalans, però tal com va demostrar l’1 d’octubre, potser li quedaran energies per oferir una nova proesa el 21 de desembre. Si no és així, l’estabilitat política de Catalunya serà impossible i les conseqüències arrossegaran el Reino de España a una situació política i econòmica encara més precària que aprofundiria encara més el descrèdit del Partit Nacional Español (Cs-PP-PSOE).