Deconstrucció social: Holocaust ideològic

RAMON PUIG

No ha calgut un nou Franco o un Hitler per posar fi a les ideologies. El mateix sistema, amb el deliri de xuclar-se el món va forçar la globalització econòmica i, sense voler-ho, destapava el misteri de la santíssima trinitat política: dreta, centre i esquerra són tres expressions de la mateixa ideologia, el capitalisme.

Les velles generacions continuen pensant en esquerra i dreta per separar bons i dolents o justos i pecadors. El problema, però, no són persones de mala fe o d’extrema dreta, sinó l’immobilisme dels qui es consideren esquerrans, gent de bona fe que en assumir la mentalitat del sistema es converteix en col·laboradora. Els senyors de la guerra són dins del nostre silenci immobilista davant les causes que originen l’actual infern social i econòmic: un model de vida materialista, balafiador, consumista, individualista i deshumanitzador.

La societat s’ha mobilitzat sempre amb estímuls ideològics: marxisme, feixisme, anarquisme, dreta i esquerra. Ideologies de confrontació violenta, uns contra els altres, però, desprès de dos segles de lluita de classes el resultat no pot ser més evident: el sistema s’ha reforçat a cada batalla i el poble ha caigut al fons del pou de la indignitat.

En canvi, el procés independentista català va optar pel camí de la confrontació no violenta, iniciada per Gandhi i Luther King, fins arrossegar la Generalitat a proclamar el coitus interruptus republicà. Un procés que aconseguí entusiasmar la majoria de catalans fins aconseguir la gesta heroica: fer possible el referèndum del 1-O i ridiculitzar tot un l’Estat policial. De ser-ne quatre en un taxi es va passar a milions d’independentistes, inclosa la direcció de Convergència i Esquerra, amb més mala que bona cara. No hi ha dubte, guanyar-se la gent per canviar la mentalitat general és una victòria contra el sistema perquè no té marxa enrere.

Amb violència o sense, qualsevol moviment disposat a aconseguir reformes o canvis estructurals sempre tindrà els partits en contra i alineats amb l’opressor que es vol combatre. Així ha estat a Catalunya quan la no violència popular fou salvatgement perseguida amb la violència estatal. Precisament aleshores, els partits “independentistes” van fer marxa endarrere i s’allunyaren de la població per acostar-se a l’Estat. L’esquerra catalana es va posar al costat dels interessos patriòtics de l’esquerra i la dreta espanyola.

Haurà de ser el moviment popular qui genere l’alternativa, arrossegue la societat i la organitze per executar-la, en paral·lel al model existent. Cal construir un nou model de societat sense enfrontar-lo contra l’ordre establert i lluitar amb les armes de la lluita no violenta. No es tracta de cap ideologia nova, sinó un nou concepte de revolució sense violència. Això si, cal estar atents a l’acció dels partits que s’afegiran amb la intenció de capitalitzar el moviment i frenar-lo en favor d’interessos propis.

La guerra convencional tenia com a objectiu doblegar l’enemic amb bombes, trets i tota mena de maquinària de fer patir. L’objectiu de la no violència no és convèncer l’enemic, sinó conscienciar els amics de posar contra les cordes el poder polític: si no massacren el moviment, hauran d’acceptar les peticions i si fan ús de la violència, perdran la democràcia. L’impacte dels moviments socials en la societat va més enllà de l’èxit material immediat. Es tracta de combatre el poder per guanyar-se el cor, la ment i el suport de la majoria social.

L’holocaust jueu hitlerià va generar un nou holocaust, el palestí. El de les ideologies podria generar una nova manera de veure i enfrontar-se al món.