Deconstrucció social: Ho tornarem a fer?

RAMON PUIG

Pere Aragonès i els seus rufians no van assistir a la Diada. Més que la decisió d’un president de la Generalitat semblava la del monarca espanyol acollonit només de pensar que havia de mostrar-se al poble. Reconec que tenia tota la raó: la celebració esdevingué una inèdita i contundent manifestació de protesta contra els partits del govern català.

Tanmateix, no n`estic tan segur que la decisió de l’honorable fos encertada. Malgrat tots els rufians de la Generalitat, presos, exiliats, milers d’encausats, Pegassus, Marlasca, cincs anys de genuflexions cap a Espanya i la pantomima de la Taula de Diàleg..,. els carrers tornaren a omplir-se. Assistència a banda, tothom reconeix que a cap país occidental hi ha la capacitat de concentrar ni la meitat dels manifestants de l’11 de setembre.

De fet, són moltes les persones, amb cert reconeixement mediàtic, que confessen haver abandonat Esquerra i de fet, només la cúpula del partit deixà d’anar a la manifestació ja que bona part de les bases hi eren. Que ha estat una errada de prepotència es reflectí a la imatge d’un Junqueras exaltat, agressiu, de rostre crispat i gestos aïrats com dient: “com goseu criticar als autèntics demòcrates, als que ho estem donant tot per Catalunya”. Incrèdul davant lo vist i sentit l’11 de setembre, potser començava a entendre que la seua figura feia temps que era a l’ombra d’Aragonès, el petit gran home que l’havia retirat de la primera línia.

Durant l’època convergent era el PSC la diana de les crítiques d’Esquerra i ara són els republicans qui reb l’esbroncada més esfereïdora, en vindre de la població civil. Tanmateix, bona part dels manifestants no limitaven les crítiques a Esquerra, també a Junys, la qual cosa servirà de bàlsam a la pròxima contesa electoral, ja que els rufians seran el que seran però es manifesten amb prou claredat, mentre que els post-convergents ni són capaços d’aclarir-se entre ells.

No hi ha dubte que el món independentista està esquarterat, però compte, no s’ha perdut ni un trosset, tots romanen sobre la taula a l’espera que alguns nouvinguts de bona fe s’armen de paciència i restauren els puzle que organitzà l’1 d’octubre. L’ANC és un dels trossets, el més gros si es vol, només té capacitat per llançar propostes i esperar que algú les enxampe al vol i les materialitze. Una DUI per a l’any vinent no es una mala proposta, però no la recolza ni la CUP.

Demanar un nou referèndum és una bajanada perquè cap consulta oficial podrà superar la mítica de l’1-O, a més a més, no hi ha cap possibilitat de referendar res amb el Reino de España i només el fet de demanar-lo significa renegar del 1-O. Més sentit tindria encarar les pròximes eleccions com les del 1931: “Ajuntaments per la República” a les pròximes municipals i des d’una “Coalició de municipis republicans”, encarar les autonòmiques amb plebiscit únic: si s’obté majoria independentista es declararà la República Catalana.

El 14 d’abril del 31 només eren unes eleccions municipals que situaren les organitzacions republicanes a la majoria de les grans ciutats. Els polítics que representaven els partits guanyadors dubtaren, miraven cap a una altra banda i justificaven l’immobilisme a l’espera de les eleccions generals. No van caldre, perquè en saber-se els resultats la població ocupà els ajuntaments, llança pel balcó el retrat d’Alfonso XIII i penjà la bandera republicana. Ja no hi hagué marxa endarrere i “España se levantó monárquica i se acostó republicana”.

Direu que tothom es capaç de contar i fabular sobre el futur de Catalunya. És cert, però els fets de 1931 no són imaginaris sinó reals, tot depèn de la conjuntura i de si tot hom som al lloc que ens pertoca. També semblava una fàbula posar les urnes l’1-O, però el poble ho va fer i a més de votar va ridiculitzar tot un Estat reaccionari com l’espanyol. Només fa cinc anys que ho vam fer, si encara hi som, perquè no ho hem de tornar a fer en un, dos anys o X anys.