Deconstrucció social: Ho tornaran a fer

RAMON PUIG

Sembla inevitable que Catalunya continuarà marcant la política espanyola durant tota la legislatura, per mèrits propis, però sobretot, perquè la tàctica del “a por ellos” per guanyar vots ha reforçat la dreta dels tres caps. L’Ibex 35 s’ha adonat que tornar a la caverna ha estat contrari als seus interessos i li ha esmenat la plana a Don Pedro amb un nou guió: l’aliança socialdemòcrata serà el llop revestit de corder que amansirà díscols i desarmarà independentistes.

La tàctica esquerra-dreta, dreta-esquerra ha mantingut entretinguda la parròquia electoral durant quaranta anys, amb rentat de cervell inclòs, i l’ha deixat incapacitada d’adonar-se’n fins on s’ha reculat en qualitat de vida, llibertat de pensament, expressió i capacitat d’organització social. El capitalisme institucional és un model bipolar: els diners es concentren cada vegada en menys mans i la qualitat de vida individual, familiar i social del poble està en caiguda lliure.

Quan els mitjans parlen d’alts i baixos en l’economia es refereixen a la de les elits perquè la nostra, la del poble, sempre ha anat com cagalló per sèquia: retallades quan els índex estatals són a la baixa i congelació quan els va magníficament. No es tracta d’un sistema mesquí, egoista, sinó d’un depredador natural parasitat a les institucions estatals, instal·lat al nucli de la maquinària coercitiva jurídica, policial i política. Un màquina fagocitadora assentada en un territori amb la funció d’explotar i espoliar econòmicament els milions de persones que hi viuen.

Aquesta maquinària té vida pròpia i considera la població com un ens neutre, incapaç d`iniciatives, que només pot sobreviure com a servidor del sistema. La màquina capitalista fa i desfà i el poble para la ma. Com que les persones som només instruments al seu servei, les dificultats econòmiques, convivencials, afectives o de salut, són mancances naturals de la nostra imperfecta condició social. Per això, quan patim dificultats hem de recórrer a la burocràcia administrativa on només som un DNI o CIP.

Si no ens en sortim a l’oficina de l’atur, al psicòleg, o a les institucions corresponents, hem de recórrer a la família i a l’entorn més proper per rebre l’escalfor humà que ens faça veure alguna llum per sortir del túnel. Després de crear-nos els problemes, els sistema ens obliga a esforçar-nos per sortir-ne i tornar a entrar en noves dificultats, en un cicle tancat que ens acompanyarà tota la vida si no sortim del sistema.

La societat civil catalana va voler trencar la roda del hàmster i durant una dècada ha intentat desfer-se’n de la maquinària espanyola sense adonar-se que els “seus” polítics són peces del mateix engranatge. Ho van fer conjuntament sense mirar carnets ni ideologies, una unitat en la diversitat, tal com escau a un poble. Des de l’òptica del sistema, el poble no pot existir sense una elit que li faça de guia, però una i altra vegada les classes `populars demostren els contrari.

Els espanyols tenen el 2 de maig del 1808 i els catalans n’han tingut molts, l’últim ha estat dels més èpics, l’1 d’octubre del 2017. I tant aleshores com ara van ser traïts pels “seus” líders, però, a diferència dels espanyols, el poble català quan cau, s’aixeca cridant: “Ho tornarem a fer”.