Deconstrucció social: Han perdut els votants i ha guanyat l’Estat

RAMON PUIG

La societat civil del segle XXI ja no és poble, és hereva directa de la maniobra estatal de Mendizábal, el 1837 que la historiografia anomena revolució liberal, quan només fou un canvi del règim jurídic sense assalt a la Bastilla ni al Palau d’Hivern. Cert és que es donà en una conjuntura bèl·lica anomenada “guerra carlina”. Una denominació que amaga el xoc entre dos formes de vida antagòniques: l’horitzontal del món rural que pervivia des de la caiguda de Roma i la urbana, imposada pels poderosos amb l’aparició dels estats a partir del segle X.

Fins arribar a la societat civil actual, els nostres avantpassats van passar de l’autogovern popular a una etapa de resistència èpica a la pressió dels poders estatals que va perdurar, en diferents fases, fins la derrota definitiva el 1939. Les lluites clandestines de l’etapa franquista ja no defensaven l’autogestió ancestral dels pobles respecte l’Estat sinó liquidar el règim franquista i materialitzar la fal·làcia marxista de la lluita de classes per conquerir el poder estatal. La transició s’ocupà d’eliminar el marxisme, la lluita de classes i el PCE, tot deixant ben clar que l’Estat era a mans de la maquinària fàctica (judicatura, exèrcit i poders econòmics) i que els polítics només podien aspirar al poder virtual de governar a través de les urnes.

La transició va suposar la victòria definitiva de l’Estat sobre els pobles i la desaparició de la resistència popular durant 40 anys. Una “pau” social fomentada per les expectatives populars creades pel “felipisme” que els poders fàctics aprofitaren per convertir l’aparell estatal franquista en un dictadura parlamentària. No va ser difícil ja que la dignitat i els valors del que abans s’anomenava poble es perderen en esdevenir “societat civil”, un eufemisme que darrere de conceptes com “ciutadania”, expressava el perfil de la nova societat estatista que menystenia els valors de la saviesa popular i s’integrava als estatals resumits en dos: Estat de Dret i Estat del Benestar. El pal i la safranòria.

Una vegada introduït el ramat social al corral de l’Estat, la menjadora començà a disminuir i de l’Estat del Benestar només ha quedat l’Estat de Dretes. Abans de retirar fins i tot la menjadora, l’Ibex 35 va dissenyar un segona transició per adaptar la població a una etapa parlamentària sense la molesta pàtina democràtica que lligava les mans dels poders fàctics per controlar el monopoli de l’Estat. Un pla ple de cortines de fum: fabricar partits polítics de “quita y pon” per tapar l’esquerda entre població i política, maquillar recomptes electorals per frenar l’ascens de Podem el 2016, impedir que el vot independentista supere el 50 %, enverinar la maquinària estatal amb l’anomenat conflicte català, forçar Ribera a una campanya suïcida o triplicar els vots de Vox sense mèrits que ho justifiquen.

Els poders de facto han optat per muntar un Parlament espectacle amb una esquerra fictícia (PSOE-Podemos), una dreta histriònica (Vox) i un assenyat PP que s’abstindrà si el pacte no es consumeix o es mantindrà a la recambra per quan se socarrime la nova legislatura. El pacte PSOE-Podemos és l’opció preferida de l’Ibex 35 perquè polaritzarà el pati de butaques de la comèdia esquerra-dreta mentre, darrere les bambolines del teatre parlamentari, s’anirà cargolant la militarització de la societat, la legislació laboral, la pressió fiscal a les classes populars, les retallades socials i els tribunals emmordassaran els drets humans i la llibertat d’expressió i manifestació.

Una estratègia militar basada a distraure la població amb el sainet parlamentari per disfressar la involució de Reino de España als orígens autoritaris. Durant quaranta anys, la societat civil ha perdut una bugada a cada elecció i els poders fàctics de l’Estat han sortit més i més reforçats.