Deconstrucció social: Forasters al nostre poble

RAMON PUIG

Paco Batiste, en el seu llibre, Marinero de la Maria Rosa, va manifestar un sentiment que m’ha fet pensar. Indubtablement, els cinc anys passats a Mathaussen el van marcar, però “normalitzada” la vida a Seta, amb la dona i els fills, l’enyorança del poble se li feu tan feixuga que atenuà la ferida oberta pels nazis. El temps lliure el passava al port, atent a l’arribada d’embarcacions amb l’esperança de trobar-se amb algun conegut qui li dones notícies de Vinaròs. Va tardar gairebé trenta anys a tornar al poble i aprofità els quinze dies de vacances per recórrer amb deler carres i places que tant enyorava. No li van caldre molts dies per descobrir amb tristor com havia canviat el paisatge que tenia gravat en la ment. Havia desaparegut el barri mariner de la Forinyà, fins i tot edificis senyorials antics s’havien convertir en blocs de ciment sense gràcia ni sensibilitat urbanística, fora del seu carrer de Sant Josep gairebé no coneixia ningú i poc abans de marxar comentà a la seua dona que se sentia foraster a casa seua.

A molts vinarossencs no ens ha calgut l’exili per sentir la mateixa decepció. Hem patit i patim el dia a dia de la degradació urbana, veïnal, desestructuració dels barris i la deconstrucció social que ha desintegrat el sentit de conceptes com poble i popular. Al mateix temps que ens arrencaven les arrels locals, alguns hem perdut les regionals i alhora que ens sembla ridícul l’eslògan de “Vinaròs trosset de cel” també ens hem adonat que País València és una consigna que no es pot nomenar al castellanitzat parlament de la Comunidad Valenciana.

No té el mateix sentit sentir-se vinarossenc que canareu, calijó o ulldeconenc, poblacions on el creixement urbanístic i demogràfic ha estat sostenible, la qual cosa ha permès als forasters integrar-se i mantenir la idiosincràsia urbana i comunitària. A Vinaròs, la pèrdua d’arrels locals ha suposat per alguns un distanciament dels sentiments regionals d’una comunitat que encara “ofrena noves glòries a Espanya”, s’hi troba ben acomodada dintre del carpetovetònic Reino de España i la població s’ha instal·lat en l’immobilisme autonomista.

Vinaròs té una posició geogràfica estratègica, una porta de pas al sud i al nord que permet escollir entre l’ambigüitat valencianista i la fermesa catalanista. No cal dir que entre d’immobilisme de la Comunidad Valenciana i la frenètica activitat sociopolítica catalana, alguna gent al sud del Sénia s’ha agermanat amb la veïna Catalunya desprenent-se del valencianisme anticatalà.

El valencianisme actiu és un fenomen dispers i plural del centre i sud del País València que viuen el catalanisme des d’una visió de Països Catalans. Al nord, alguns vinarossencs, influïts per la possibilitat de connectar amb mitjans de comunicació catalans (allunyats de la censura radical dels mitjans espanyols), s’identifiquen més amb la vitalitat dels catalans que amb la utopia d’uns Països Catalans que no tenen gaires actius en la Comunidad Valenciana.

Així doncs, més que sentir-me foraster a casa meua, es la casa la que se sent forastera en un territori imposat per una falsa frontera administrativa. Podreu respondre: “Fote-te-la a Catalunya!”. Seria una solució, però resulta que la gent que m’envolta pensa com jo, hi hem fa sentir com a casa.