Deconstrucció social: Espectadors del genocidi palestí

RAMON PUIG

Durant dècades, el Líban havia estat la destinació de la diàspora palestina i refugi de la OLP de Yasir Arafat. Al 1970, el 10 % de la població libanesa era palestina, la gran majoria amuntegada en camps de refugiats al sud del País on la població cristiana va haver de refugiar-se al nord fins que al 1976 Síria envaí el Líban per dividir-lo en dues parts: el nord per als cristians i el sud per als musulmans.

El 6 de juny de 1982, 60.000 soldats israelians envaïren el Líban i ocuparen Beirut. Tot seguit, incitaren a la Falange Cristiana libanesa a la revenja i rodejaren el sector palestí mentre els sicaris libanesos exterminaven 3.500 palestins de totes les edats. La intervenció de Síria al costat de l’exèrcit libanès aconseguí foragitar els israelians amb uns costos esgarrifosos. 150.000 libanesos morts, una quarta part de la població exiliada i centenars de milers visqueren com a refugiats en el seu propi país.

Els darrers esdeveniments al Líban marquen, de manera brutal, fins on pot arribar el límit de la irracionalitat i barbàrie de l’ésser humà. Aquest, que segons diu la ciència, està capacitat d’intel·ligència i sentiment. La matança indiscriminada de palestins indefensos a mans dels milicians libanesos pro-israelians, mentre els soldats de l’exèrcit jueu contemplaven impassibles les horribles i dantesques imatges de cases calcinades, dones degollades, xiquetes violades i mutilades, homes torturats, afusellats als paredons on s’amunteguen vells, joves, dones.., foses improvisades on emergien esperpènticament braços, caps, peus, sang barrejada amb la terra, la pudor nauseabunda dels cadàvers s’apodera del cel, una imatge més que esgarrifadora.

I molta gent es pregunta atònita —fins i tot la premsa—: “¿Com és possible que un poble com el jueu que, al llarg de la seua mil·lenària història, ha sofert persecucions, vexacions, èxodes, que ha sobreviscut a la macabra “solució final” d’Hitler a la II Guerra Mundial, pugue dur a terme semblant genocidi al poble palestí?

Malauradament sembla que els habitants d’aquest planeta es van convertint, lenta però inexorablement, en “espectadors” passius. Que s’ha fet de les manifestacions i contestacions espontànies dels anys 60 arreu del món davant fets semblants com la guerra del Vietnam? Que s’ha fet d’aquell esperit solidari i lliure des de Tokio a Washington i de Londres a Paris? I no serà perquè la situació que estem vivint sigue molt millor: els fets de Nicaragua, El Salvador, Amèrica Llatina, Afganistan, Polònia o Líban, no són motiu suficient per aixecar la veu. Tot es limita a comunicats, manifestos, gestos simbòlics que aviat s’obliden quan deixa de ser notícia al diari.

Els mitjans de comunicació, els polítics, els partits parlamentaris, ens estan acostumant, poc a poc, a ser simples “espectadors” d’un teatre anomenat “el món”. On més de mitja humanitat lluita per la seua llibertat, pel dret a viure dignament, on dia a dia moren de fam a qualsevol racó oblidat milers d’éssers humans, mentre una selecta i privilegiada minoria meneja els fils i el guió de l’obra al seu caprici.

En aquesta “societat de progrés i comunicació”, dels viatges a Mart, ens estem convertint en espectadors impotents i passius, talment com si assistirem a un partit de futbol o un show musical: podem riure, cridar, parlar, aplaudir, però sense moure’ns del lloc, i quan acaba, a sopar i a dormir. Així dia a dia.

Fins que no despertem d’aquesta hipnosis col·lectiva, vindran més polònies i palestines que seran simplement un al·licient més d’un monòton telediari.

***

Fa molta tristor anunciar-vos que aquest article el vaig publicar fa 42 anys, al setembre del 1982. Dos mesos després de la invasió israeliana al Líban i em produeix una impotència indescriptible pensar que d’aquí a 40 anys, altres generacions continuaran votant governs armamentistes i convocaran concentracions de protesta com a acte de penitència. Ja no ens queda suficient dignitat per plantar cara a tanta injustícia i deshumanització, ni que fora només per agrupar-se, discutir com deixar de ser espectadors i demostrar-los als paràsits de l’ajuntament que només sense ells serà possible fer del poble un lloc poder viure sense rics ni pobres.