Deconstrucció social: Els polítics menteixen i nosaltres els creiem

RAMON PUIG

Lenin va dir que la mentirà era revolucionària i deu ni do l’acceptació que ha tingut entre contrarevolucionaris de dreta i esquerra. En acabar la segona gran guerra els poders econòmics començaren a apoderar-se dels estats sota l’axioma de protegir el bé general que crearia estabilitat social i riquesa productiva.

En iniciar-se el segle XXI les institucions estatals ja estaven cooptades pels representants dels poders fàctics que conceben la població com un ramat obedient i disposat a adaptar-se als canvis conjunturals que interessen al sistema. Els més vells hem vist passar estatuts dels Treballadors, pactes de la Moncloa, reformes del Codi Penal, nomenament de cúpules judicials, regulació de preus energètics, arbitris contributius, etc., tot acordat amb els poders establerts (Ibex 35), abans que els governs ho passen als parlament per a què ho ratifique. No pot haver cap escletxa, el diputat que no combregue amb les rodes de molí del partit queda exclòs del xollo salarial i dels privilegis que facilita la trama partitocràtica.

La relació entre democràcia teòrica i tirania pràctica del capitalisme estatal és escandalosa. En temps de Marx tenia sentit la frase de la mà invisible que guia el mercat, però ara, tothom pot conèixer els noms i cognoms de la trama. La lògica del post-capitalisme és de sentit comú: cadascú al seu lloc i a les seues obligacions. El lloc de les classes subalternes és fonamentar el progrés econòmic, refusar la perniciosa consciencia de classe, centrar-se en la producció i en les tasques laborals pertinents i consumir, consumir i consumir. Aquesta és la poció màgica que hem tragat i ha permès al capitalisme alliberar-se de responsabilitats morals i socials.

Ningú dubta que si de la població depenguessen les decisions governamentals, les preferències estatals no s’aprovarien i es prioritzarien les mesures mediambientals, la qualitat de vida, la investigació mèdica, la distribució equitativa dels recursos i un programa acadèmic orientat als sabers pràctics que milloren l’autonomia individual integrada al benestar col·lectiu. Només la població pot saber allò que és útil a la societat, contra la “utilitat” institucional dels interessos capitalistes.

Ningú, però, s’integra al sistema forçat perquè els seus teòrics han aconseguit que la població es cregue que el capitalisme faria el miracle de multiplicar els seus recursos econòmics. No és que s’ignoren les desigualtats socials, però si fossem conscients del preu que em de pagar, només el més predisposats s’arriscarien a integrar-se amb l’obsessió d’acumular capital. La majoria, però, conformista i sense gaires esperances a prosperar econòmicament, pensaria més en treballar per viure que viure per treballar..

Aquest és l’èxit del liberalisme, programar una mentalitat social que, en compte d’organitzar-se col·lectivament per aconseguir una millor distribució dels recursos, assumeix la filosofia liberal de que cadascú ha de lluitar per forjar la pròpia felicitat. Cal esforçar-nos per obtenir recursos i no necessitar ajudes estatals, fins al punt de mentalitzar-nos en que les pensions ens les hem de fer nosaltres i no conformar-nos amb la almoina que ofereix l’Estat.

Però el pes de la realitat cau a sobre de tothom i li fa obrir els ulls per adonar-se que la precarietat es massifica i la pobresa creix inexorablement. Adonar-se, però, no servei de gaire perquè els més afectats ja no poden comptar amb la desapareguda solidaritat de classe, ni amb els falsos partits i sindicats “esquerrans”. Creure’s les mentides dels polítics només condueix a la desesperança, la impotència i la infravaloració personal.

Tots no, es cert, encara queden els creients de l’esquerra i la dreta que no conceben la vida sense els partits i són incapaços de treure el cap de sota l’ala i, tot i la seua incredulitat objectiva, prefereixen sobreviure anímicament tragant mentides com rodes de molí.