Deconstrucció social: Els perjudicis de pensar

RAMON PUIG

Els animals viuen la realitat sense pretendre entendre-la, ni rememorar el passat, analitzar el present, ni imaginar el futur. Nosaltres, en canvi, vivim i patim més el que imaginem que la realitat, perquè tenim la possibilitat projectar en la nostra ment situacions i objectes inexistents. Agafem una pedra i veiem una destral, traslladem la imatge d’animals, coses i persones a les parets d’una caverna i ens inventem la manera d’organitzar-nos amb la pretensió de millorar les relacions socials i afavorir la supervivència.

Així va evolucionar la humanitat fins arribar on som ara, on tot s’ha reduït a la possessió de capital, la bola màgica de les grans possibilitats. El capitalisme ens ha fa sentir “lliures” si la nostra butxaca ens permet comprar tot allò que desitgem, necessitats amb que el sistema contamina el nostre cervell des del naixement fins la mort. Però la inoculació de desitjos no es limita a qüestions materials sinó també ideològiques.

Malgrat l’ocupació borbònica dels Països Catalans, el Decret de Nova Planta i 300 anys de persecució, el català s’ha mantingut majoritàriament a Catalunya. Les classes populars l’han parlat inconscients de formar part d’un territori propi, fins al punt que en moments històrics crucials (la guerra del francès, la resistència a la revolució burgesa, l’etapa del pistolerisme entre 1917 i 1921, i la guerra civil) els catalans, protagonistes de tots els canvis socials de la península, sempre ho han fet d’esquena a la independència territorial. Només les elits, des de la bases de Manresa, al segle XIX, fins l’actualitat han confrontat, amb més o menys radicalitat, la sobirania catalana contra el centralisme espanyol, no per obtenir la independència, sinó perquè mantenir una Catalunya resistent que propiciés aconseguir almoines substancioses per als seus interessos de classe.

Tan enverinat teniem el cervell que les generacions de la post-guerra parlàvem català-valencià-balear i ens sentíem espanyols de mena. Fou a partir del “contra Franco vivíem millor” quan, en irrompre el crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, renaixé una revolució cultural, nascuda de les entranyes populars, que semblava la fi de l’espanyolisme. Va ser un miratge que es diluí amb la transició de les activitats populars a les institucionals i el poble va quedar desarmat ideològicament.

Amb la irrupció fulminant del procés català, a partir de 2010, l’edifici espanyol començà a trontollar com mai. Catalunya fou de nou el mirall de tots els esperançats del planeta, però quan el sac es va omplir.., els partits independentistes és negaren a lligar-lo. Aleshores, PSOE-PP, dos branques del mateix arbre, aplicaren el 155 amb ma de ferro i obriren les portes dels tribunals per expedientar mes de 4.000 independentistes i tancar a la presó els incautes polítics que no van voler exiliar-se.

Des d’aleshores, l’independentisme va quedar en punt mort i les eleccions espanyoles han posat de nou a prova la contaminació de les nostres ments. Gairebé un milió d’independentistes s’han desinteressat per unes eleccions que no els concernien, però la resta no han pogut resistir la vena espanyola mental i, sota l’excusa d’aturar els llops de la ultradreta, s’han abocat a blanquejar i apuntalar un PSOE que s’ha passat 50 anys fent befa de la S de socialista i fustigant la O d’obrer. Es la marca de foc de l’espanyolisme interior que, quan està en perill, ens impulsa a sacrificar la nostra identitat nacional.

Així ha quedat de trinxada la Comunidad Valenciana i la Balear. Dos autonomies on la consciència nacional ha estat sempre a la rereguarda de l’espanyola i els seus representants d’esquena a la sobirania nacional, reduïts a grups testimonials i supeditats als governs del PP i PSOE. No hi ha cap dubte de l’existència d’una part de la població valenciana i balear que aspira a la independència i, a falta de partits i organitzacions que els representen, tenen els ulls posats en el procés català amb l’esperança que, una vegada més, sigue el Principat qui torne a escardar els fonaments del Reino de España i espolse la caspa carpetovetònica d’una vegada per totes.

Aquesta dèria d’analitzar, no deixen de ser cabòries d’un cervell pensant.