Deconstrucció social: Ells sempre cauen dempeus

RAMON PUIG

La deflació no té massa a veure amb les lleis del mercat sinó amb una mala distribució de la riquesa. Amb ella els guanys pugen i els salaris baixen i en aquests moments la taxa de beneficis ha crescut en un 80 %. Malgrat la desaparició de la classe obrera com a força social, objectivament, la lluita de classes està ben present si es té en compte que els rics continuen aixafant els pobres.

Tampoc es cert que el gruix dels guanys empresarials provenen del marge afegit als preus, la plusvàlua (valor afegit) s’acumula en totes les fases que comporta la producció i la comercialització. Però el punt clau dels guanys s’acarnissa en l’explotació, pagar el mínim possible per obtenir el màxim de producció. No cal llegir-se els volums del Capital per entendre que si els treballadors produeixen el mateix (o més) per menys salari, la part que no cobren se la queda l’empresari.

Que ha fet el PSOE per controlar els preus dels carburants? Algú podia pensar que si té la capacitat de decretar el salari mínim per minimitzar els abusos laborals, també la té per decretar preus màxims per minimitzar l’acumulació de beneficis. Doncs no, els psocialistes es van quedar tan amples “obligant” les concessionàries a tornar-nos 20 cèntims per litre, que pagavem dels nostres impostos. Ara sabem que d’obligació res i de rebaixa menys. Ens tornaven els 20 cèntims i continuaven augmentant els preus, amb la qual cosa es quedaven els 20 de la subvenció més l’augment. Feta la llei, feta la trampa.

La inflació no es un problema tècnic sinó polític perquè bancs, petrolieres i gasificadores disposen a plaer de l’escalada de preus que els suposen beneficis estratosfèrics i els governs es posen de perfil limitant-se a blanquejar el brutal espoli que ha de suportar la població treballadora.

Potser els mandataris tenen raó quan asseguren que la classe treballadora es tan “llesta” que es capaç de viure millor amb menys condicions. Aleshores quan inútil deu ser la classe política que no és capaç d’arribar a final de més amb menys de 10.000 euros mensuals, i els de dalt de tot han d’aprovar lleis que regulen el privilegi de seguir cobrant, generosament, quan perden el càrrec, sense treballar de per vida, amb oficina, cotxe i xofer i, en el cas de defallir, deixen la viuda amb una suculenta paga coma ex.., del que siga.

La gent del carrer som honestos a la força, ja que no tenim la possibilitat de mostrar el contrari. La gent de l’elit estan més enllà del bé i el mal i desviar fons públics a butxaques privades no serà mai delicte mentre els tribunals “democràtics” continuen blanquejant la corrupció per tal “de mantenir la estabilización parlamentaria”.