Deconstrucció social: Ells i nosaltres…tots una merda

RAMON PUIG
Els qui tenim més temps al darrere que al davant vivim les noticies com a versions plagiades unes d’altres. No vull dir que no ens deprimeixen com a tothom, fins i tot diria que més perquè portem dècades de males notícies. La majoria ho encaixa enganxada al joc electoral amb l’esperança que algun dia apareixerà el partit del Guerrer de l’Antifaç i aconseguirà un món millor. Escaldats amb l’experiència de la CUP, PODEM i SUMAR, han d’emprar el sentit comú per no sentir-se afectats per la merda que circula per les clavegueres polítiques. Es clar que hi ha coses a fer, però no tindrem eines organitzatives per materialitzar-les sinó tallem el cordó umbilical que ens lliga a partits i sindicats. Ens ho diu la història. Tots els moviments fracassen perquè topen sempre amb la mateixa pedra: partits i sindicats.
El 18 de juliol de 1936, la societat catalana estava perfectament organitzada i es llançà al carrer amb coratge, valentia i amb poques armes avortaren l’alçament. Es constituí en milícies revolucionaries que organitzaren la rereguarda i els fronts de guerra. No van donar importància a la negativa de la República i la Generalitat de repartir-los armes per aturar el feixisme, en conseqüència, com que les milícies no van ocupar el poder estatal, aquest hagué d’ocupar-se de les milícies. L’objectiu prioritari d’ERC, PSUC i el republicanisme català no va ser acabar amb la rebel·lió militar, sinó eliminar les milícies per impedir la revolució. La guerra es va perdre perquè els partits i sindicats “antifeixistes” li tenien més por al poder popular que a la dictadura militar.

L’1 d’octubre del 2017, Catalunya decidí independitzar-se del post-franquisme i s’ho jugà tot a un referèndum popular. Els catalans feia anys que havien mostrat al món que el seu país era massa adult per a seguir sota la tutela espanyola i, amb l’enèsima demostració de com el poble és capaç de les més grans gestes, salvaren tots els obstacles judicials, polítics i l’execrable repressió policial i deixaren en ridícul tot un Estat en aconseguir que no hi hagués cap poble sense urna. Emulant el 18 de juliol, el poble sortí la carrer per desafiar les desesperades i brutals càrregues policials i més de dos milions de catalans votaren en favor de la independència. De nou el poble ho va fer tot i quan els representats polítics els tocava materialitzar els resultats, ERC i JUNTS decideixen acatar el tribunal espanyol i deixar en suspens la declaració de la República Catalana.
Si la derrota de la República va significar 40 anys de manca de consciència col·lectiva, quantes dècades seran necessàries perquè, novament, el poble trobe la manera d’organitzar-se per dur les seues expectatives fins al final del trajecte.
Ara ens atribolen amb el sainet protagonitzat per Ábalos, Koldo i Cerdan, amb quina intenció? La mateixa que amb Esperanza Aguirre, Correa, Zaplana, Camps, etc., posar noms i cognoms a la corrupció per amagar el que tots sabem i no volem admetre: la corrupció no és aïllada i puntal, la corrupció és la columna vertebra del sistema polític mundial.
Ara, Don Pedro, canvia Palestina per Iran, planta cara al pato Donald Trump i li nega emprar la base de Rota, a la vegada que envia una fragata a Malta i manté tancs i soldats a Ucraïna. Potser la seua sagacitat li diu que és un bon moment per pensar en eleccions i posar-se els esquerrans decebuts i babaus a la butxaca amb quatre gestos com “O Jo o VOX”, “No a la guerra” o “Catalunya és d’Espanya”.