Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (i 20). La primera lluita i el primer de tots els fracassos posteriors

RAMON PUIG

Ni en aquesta ni en cap lluita posterior, David no va poder contra un Goliat (l’Estat) que feia de Goliat. La prepotència de la policia, les autoritats provincials i l’aparell d’injustícia van apuntalar la Cambra de Comerç vinarossenca per clavar la puntilla definitiva a les societats obreres locals: la tripulació dels vaixells s’encarregarà de tots els treballs d’estiba i desestiba sense que la Societat ho pogués impedir; els comerciants transportaran la carga i descàrrega de les mercaderies amb els carros que convinguen, sense consultar amb la Societat; els descarregadors de blat a orri els decidiran els receptors, siguen o no de la Societat; els capitans de vaixell decidiran els caporals de coberta siguen o no de la Societat.

La lluita dels mariners s’havia mantingut nou mesos, però no eren conscients que la fortalesa sense la intel·ligència no duia enlloc. El model de relacions productives del capitalisme feia anys que s’havia consolidat i la batalla per mantenir prerrogatives gremials i costums de l’època manufacturera estava perduda des del principi. En canvi, els patrons més decidits tenien molt clar que era el moment clau per doblegar les societats obreres i adequar les relacions laborals als seus interessos. Acabat el conflicte, el rerefons polític de la repressió es féu evident amb el processament selectiu ordenat pel jutge de primera instància, Josep Rovira, contra els exregidors republicans: el patró de cabotatge J. Baptista Martorell, el calafat J. Baptista Sorolla, el manyà Josep Sirés, els llauradors Cristòfol Miralles i Felip Miralles, els comerciants Antoni Torres i Sebastià Albalat, i els germans Esteve i Francesc Decap.

El luctuós final del conflicte va suposar un toc d’atenció a tot l’espectre polític de les comarques de Castelló sobre els perills d’acumular tensions en època electoral. Tanmateix, la tragèdia dels fets no va quedar reflectida en les actes municipals, ni meresqué cap comentari en la primera sessió celebrada quatre dies després dels successos. El 23 de març foren cessats per decret governatiu els regidors republicans i remodelat l’ajuntament elegit el 31 d’octubre de 1904.

Els esdeveniments del 13 de març de 1905 van commocionar l’ambient portuari en tot el litoral. Els estibadors del Grau de València cediren i signaren “l’acord de tornada al treball”. A Vinaròs, els incidents arribaren en el moment que el conflicte començava a desencallar-se, sortia d’una etapa de posicionament de forces i entrava en una dinàmica de negociacions. Els dirigents de la Cambra s’adonaren que amb els regidors republicans fora del consistori, alguns empresonats i treballadors processats, era el moment adequat per l’ofensiva final. Refusaren qualsevol negociació i advertiren la Societat que no tenien més sortida que acceptar sense condicions les bases redactades per la Cambra. Bona part dels afiliats a la societat “El Progreso” es resistien a claudicar i rebutjaren una proposta que invalidava les penalitats i sacrificis de tants mesos de conflicte. En realitat, ningú no desitjava continuar la lluita, només pretenien la benvolença d’un acord no humiliant per a la societat. La derrota, però, mai no pot ser honorable i la reacció de la Cambra a la negativa fou redactar unes bases encara més humiliants que exigien la claudicació sense pal·liatius, no només de la Societat, sinó de totes les societats de la Federació, en especial les dues més significatives: la dels mariners “El Progreso” i de carreters “La Protectora”.

El fracàs de la vaga més intensa i llarga de la història del moviment obrer local colpejà l’ànim de les societats obreres, moderà les posicions republicanes, marginà el sector radical i afavorí l’acostament de posicions entre els grups amb representació municipal. La demostració organitzativa de la classe treballadora i la simpatia despertada pel conflicte en sectors de les capes intermèdies, va desaparèixer definitivament el 14 de març.

La menestralia republicana quedà advertida contra els perills de radicalització social i es desmarcà de l’esquerranisme sense identificar-se amb la conservadora Cambra que criticava d’immobilista. Denunciava la prepotència del caciquisme que, girat d’esquena al progrés, mantenia els treballadors en el fang de la misèria i provocava conflictes que posaven en perill l’estabilitat social. Considerava el desenvolupament econòmic únicament possible amb treballadors integrats en un sistema productiu que compartís beneficis, tot el contrari de crear proletaris miserables sense altre camí que seguir els incitadors de la destrucció del sistema capitalista.

118 anys desprès, ha quedat demostrat que ni el radicalisme ni la moderació han domesticat un sistema polític i econòmic que només morirà quan una gran part de la població estarà obligat a buscar una manera alternativa de viure per sobreviure a un caduc sistema que ja no te recursos per mantenir-se viu.