Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (8). Els republicans de Castelló amb els mariners vinarossencs

RAMON PUIG

Amb la deslocalització del conflicte, ambdós bàndols s’esforçaven per fer pública la seua visió del conflicte en els periòdics estatals de més tirada. Al barcelonès Diario del Comercio, la Cambra classificà els vaguistes de “caciques de esquina y taberna” i afegí que quan l’Estat espanyol era ben considerat a Europa, les autoritats s’encarregaven de neutralitzar els conflictes i “unos cuantos agentes de la autoridad, unos cuantos mozos de la escuadra sabían detener a los jefes del motín o a los agitadores y los quitaban de en medio”, tancant els protagonistes en un castell, en algun vaixell de guerra “o bien repartían algunos palos a tiempo”.

L’últim comentari era una incitació a la violència policial que no va tardar a materialitzar-se en la persona del republicà Filiberto Franco, a qui la Guàrdia Civil va pegar dues culatades davant de testimonis. Ja a la presó, li van tapar la boca i l’apallissaren, però no van poder evitar que els concentrats més propers sentiren els crits i radicalitzaren el conflicte. La dimensió assolida pel problema va atribolar alguns comerciants que decidiren, distanciar-se de la Cambra, entre ells, Manuel Zapater, propietari d’un comerç de farines i membre de la Junta.

En fer-se pública la dissolució forçada de la Societat marinera, la Unió Republicana de Castelló criticà la decisió del governador i responsabilitzà el govern d’Antoni Maura d’incapacitat per acabar amb un problema d’abast local. El líder Ferran Gasset es personà a Vinaròs per solidaritzar-se amb els treballadors i assegurar-los que iniciarien un seguit de gestions per tal de traspassar les fronteres locals del conflicte i polititzar-lo a escala general.

S’organitzà un míting a Castelló per informar de la visita a Vinaròs i la marxa dels esdeveniments. Van presentar com una provocació el tancament en banda dels camareros i la reaccionària actitud del governador de tancar els locals de les Societats Obreres. Per escalfar l’ambient es van llegir el telegrames creuats entre Ferran Gasset i el ministre de Governació, l’ofici de dissolució de les societats vinarossenques i que havien autoritzat l’acte a condició que els assistents no es manifestèssen a la sortida del míting. La intervenció de Ferran Gasset fou moderada respecte la radicalitat de la lluita vinarossenca, però durament crítica amb les autoritats provincials i el govern que el sustentava.

S’acordà presentar denúncia al Suprem contra el governador per conculcació del dret a la lliure associació, gestió encarregada al diputat Emili Menéndez i que obtingué la següent resposta: “Ministro de Gobernación al diputado Fernando Gasset. No puedo admitir que medida adoptada por gobernador se funde como su telegrama supone en considerar ilegal lucha de capital y trabajo mientras por medios legales se mantenga. Veré detenidamente recurso y resolveré lo que proceda de su petición de juez especial, doy traslado a Gracia y Justicia”.

La segona acció del republicanisme provincial fou convocar un míting per al diumenge dia 11 de setembre que es clouria en una manifestació; la tercera, cursar telegrames informatius a la premsa amb l’objectiu d’expandir la notícia a nivell estatal. Finalment es nomenà una comissió formada per membres del Centre Obrer, Institut Popular, Unió Republicana i Casino d’Artesans, amb la missió de traslladar-se a València per informar els col·legues de les societats obreres i arrancar un compromís d’accions solidàries amb els treballadors de Vinaròs.

La decisió Ferran Gasset de posar-se al costat d’una de les lluites més radicals de la història del moviment obrer a la província, no contrariava els moderats principis interclassistes que defensava. Els republicans necessitaven captar les simpaties dels treballadors per frenar l’avenç del socialisme i silenciar les crítiques que li arribaven de l’esquerra republicana. En última instància, agafar la bandera dels treballadors vinarossencs els permetia arremetre contra el govern conservador.