Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (7) El conflicte trenca les fronteres locals i provincials

RAMON PUIG
Varem deixar la història amb l’ofensiva de la Cambra de Comerç contra la qüestió del torn de treball de la Societat de Mariners, però el detonant fou la pujada de tarifes que la societat pretengué imposar. La constitució de la Federació vinarossenca havia suposat un salt qualitatiu en l’estructura organitzativa dels treballadors al desestabilitzar el domini dels comerciants en les relacions laborals.
L’ascens a la presidència i vicepresidència de la Cambra dels majors contribuents va radicalitzar les posicions de la patronal. Intentaren clavar una falca en la unitat federativa declarant que estaven en “perfecta harmonia” amb la Societat de Mariners i acusaven les de Peons i Carreters d’actuar “con la mayor arbitrariedad ya que, llamándose socialistas, protegen a los burgueses en perjuicio de los verdaderos proletarios”. Els criticaven de voler coaccionar-los amb una condició que no existia en lloc del planeta “la odiosa imposición del turno, por los perjuicios que causa al comercio y a la industria”, atès, afirmaven, que manipular bocois, dogues, transport i estiba, necessitava jornalers experimentats i no qualsevol imposat pel torn. “¿Pero aunque nada de eso existiese, por qué razón se ha de imponer que entre en casa ajena un hombre que nos es antipático?”.
Afegiren a l’estratègia “divideix i guanyaràs” que la majoria de carreters eren propietaris de finques valuoses i que amb el torn aconseguien uns jornals que robaven de la butxaca dels carreters d’ofici que vivien de la carretada diària. L’estratègia no va tenir cap efecte i el torn continuà sent innegociable. Fou aleshores quan la Cambra decidí pressionar el governador acusant l’ajuntament de complicitat amb els vaguistes i que les forces d’ordre públic actuaven amb total passivitat. Amb l’objectiu d’aconseguir la suspensió de la Societat de Carreters, els denunciaren d’alternar el treball agrícola amb el de carreter sense llicència, amb la qual cosa deixaven sense feina a jornalers i carreters d’ofici.
Qualificaven de tirànica l’actitud de les societats d’imposar unes relacions laborals perjudicials per al comerç, però la Federació al·legava que les úniques coaccions eren dels camareros contra els que proveïdors que abastien comerciants no afiliats a la Cambra, i els tres-cents guàrdia civils que tenien assetjada la ciutat en defensa dels interessos dels grans comerciants.

La Federació adduïa que quan la supervivència econòmica dels treballadors perillava, la lluita era un mecanisme de solidaritat obrera indispensable contra els abusos dels patrons, la repressió policial i la desprotecció de les autoritats. Finalment, justificava el manteniment del torn establert per les societats de mariners, peons i carreters, com un model de repartiment del treball just i equitatiu entre tots els associats, indispensable per evitar la sobreexplotació de jornades de divuit hores.
La Federació es mantingué ferma en la qüestió del torn i el governador, pressionat per la Cambra, acabà cedint i ordenà la dissolució de la Societat de Carreters i la de Peons i Jornalers amb l’excusa que “desnaturalizando los fines para que fueron constituidos, traten de imponer el turno personal en determinados trabajos, cosa que no acepta la Cámara de Comerció en uso de perfecto derecho”. En canvi, deixaren de banda la Societat de Mariners amb la intenció de clivellar la unitat de la Federació.
La ferma resistència dels treballadors va ultrapassar la frontera local, comarcal i provincial en ser motiu de discussió en comitès de partits d’arreu de l’Estat, cosa que confirma la carta enviada per Lerroux al president del Centre Republicà, Enric Obiol Delmàs.

Coruña, 29 de agosto de 1904
Amigo Obiol: Anoche a los postres que me dieron estos amigos, recordé la lucha que sostienen aquí esos valientes obreros, les hablé de ellos y les pedí que, para descargarme del remordimiento de tener en torno mío comida de sobra, cuando a los que luchan por una causa noble y humana les falta todo, hasta el pan, contribuyesen con un esfuerzo pecuniario a sostenerles un momento y alentarles para que perseveren. Estos nobles y republicanos gallegos respondieron en el acto a mi demanda. Se reunieron 650 pesetas que el presidente del Casino ha quedado en girar hoy mismo a la orden de usted.
Este dinero póngalo usted en nombre mío y en el del partido republicano de la Coruña a disposición de los que dirigen o administren la Huelga.
Ánimo y adelante
Salud y revolución
A. Lerroux.