Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (3): La dimensió de la lluita

RAMON PUIG 

Ens havíem quedat amb la victòria republicana a les municipals. A partir d’aleshores, la Cambra de Comerç començà a rebre suport dels sectors benestants vinarossencs contra els “perills” d’una població treballadora perfectament organitzada. Mancava un motiu per declarar la guerra oberta i la patronal de la Cambra el va provocar en incomplir les normes laborals pactades amb la Societat de Mariners.

El 12 d’agost de 1904, els treballadors distribuïren patrulles per la ciutat. Sorprengueren set carreters contractats per la Cambra que anaven a la Ràpita a carregar arròs per al Molí Carsi. Bloquejaren els carros i van lligar els carreters a les rodes com si fossen presoners de guerra. Una altre escamot va impedir la descàrrega de dogues d’un vaixell que havia arribat la nit anterior. Mentre, grups de dones i xiquets recorrien els carrers apedregant les portes de les botigues del “camareros” (comerciants de la Cambra), amb vehemència especial en la del president Antoni Sendra, a la plaça Jovellar, i en la d’Agustí Piñana, a l’inici del raval de Càlig.

Quan la radicalitat del conflicte obligà a tancar les portes als comerços, aparegué la Guàrdia Civil, a peu i a cavall, patrullant pels carrers i perseguint els grups que encara es manifestaven. La resistència de les dones posà a prova la benemèrita que no va dubtar a colpejar-les i detenir les més coratjoses. Mentre una part de l’escamot policial carregava contra les dones, el gruix de la repressió es dirigí al port i arremeté contra els mariners que pretenien assaltar un vaixell en descàrrega i llançar les dogues al mar. L’alcalde va convocar un reunió extraordinària que va ser desoïda per la majoria de regidors. Acordà publicar un ban que retornava als temps de l’estat d’excepció amb la prohibició de formar grups de més de cinc persones.

El ban va encendre més els ànims i el nom de l’alcalde, Sebastià Daufí, va anar de boca en boca i es féu centre del malestar popular. La mediació d’una comissió de comerciants amb la Societat va acabar en paper banyat: els representants de la Cambra exigien contractació lliure i la Societat mantenia que les normes de l’entitat eren innegociables. Malgrat tot, la reunió va servir per encalmar les parts i els treballadors reprengueren les activitats sense baixar la guàrdia.

No obstant això, saltà una nova espurna quan els piquets de vigilància detectaren un grup d’esquirols descarregant del vapor “Adela Roca” una càrrega de ferro i taulons per al membre de la Cambra, Artur Giménez, gerent de “La indústria del Olivo”. A la contundent reacció dels obrers i les seues famílies, la patronal contrarestà amb l’anunci de no tornar a emplear ningú que figurés en la llista de vaguistes, amb la intenció de dividir els associats i afeblir la Societat. Es van paralitzar les activitats portuàries i la gravetat de la situació posà dempeus les autoritats locals a la recerca d’una solució ràpida per aturar la previsible expansió del conflicte.

Aquell mateix dia, la societat d’oficials forners envià un ofici a la Cambra denunciant l’actitud d’un dels patrons, Joaquim Farga Redó, perquè “constituía una amenaza para el libre ejercicio de la profesión”. El governador es presentà a l’ajuntament per assistir a la reunió entre comissions de comerciants i vaguistes i, en comprovar el tancament de posicions, comminà els representants de la Cambra a acceptar la proposta de la Federació de Societats d’admetre els obrers en vaga.

La Cambra n’era convençuda que tenia a tocar la possibilitat de doblegar per sempre més les pretensions de la Societat sobre les relacions laborals i que la Federació presentés una proposta era un símptoma de feblesa que no pensava desaprofitar. Tenia al seu favor un context de baixa activitat mercantil, un excedent important de mà d’obra, la connivència de les autoritats provincials i de la Guàrdia Civil i el suport dels mitjans de comunicació

Disposats a manipular el sentit de la reunió i propagar que la bona voluntat de la Cambra havia fracassat “por intransigencia de las sociedades obreras” que es negaven a fusionar la Societat de mariners i la de patrons. Invalidat el primer intent de negociació, la tàctica de la Cambra fou de comminar les autoritats a posar fi al problema sota l’amenaça de tancar els comerços i donar de baixa les respectives matrícules.