Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (13). La primera víctima mortal del conflicte

RAMON PUIG

Varem deixar capítol anterior amb el reescalfament del conflicte davant les provocacions dels dirigents de la Cambra en boicotejar el torn del treball i constituir una associació amb treballadors propis i esquirols. La intervenció del governador forçà un acord entre la Cambra i la Federació Obrera, en presència de l’alcalde, el capità de la Guàrdia Civil i el diputat Manuel Sales, signat el 4 de juliol de 1904, que posava els estibadors sota les botes de la patronal.

Els comerciants eren lliures de contractar jornalers i carreters esquirols i els estibadors ja no podrien modificar les tarifes laborals sense l’aprovació de la Cambra. Les bases de l’acord estaven lluny del que havien estat fins aleshores les relacions laborals i significaven una derrota sense pal·liatius de la federació local amb un reglament que s’ajustava perfectament a les regles del capitalisme i significava una declaració de guerra als treballadors.

Mentre a les corts de Madrid, Sales i Ferrer debatia la qüestió política del conflicte, a Vinaròs, el frec a frec entre la Cambra i les societats aparentava no tenir marxa enrere i la tibantor és feu tan insostenible que ja no era possible eludir l’enfrontament en les actes municipals. Els regidors republicans responsabilitzaren l’alcalde d’encendre el malestar dels carrers i li demanaren la dimissió per evitar conseqüències irreparables. La reacció de Joan Morales fou prescindir de l’equip municipal i actuar per decret d’alcaldia, prèvia consulta amb el governador que, l’endemà mateix, cessà els regidors republicans.

La decisió incrementà la temperatura ambiental i, segons la premsa, “nos consta que anoche ocurrieron allí graves sucesos y hasta se nos ha dicho que hay algunos heridos”. A les vuit del vespre, un grup de vaguistes anava del carrer Major a la plaça de l’Ajuntament quan es creuà amb el membre de la cambra, Emili Alloza, gendre del primer tinent d’alcalde. D’entre els vaguistes sorgí un jove de dèneu anys, Sebastià Gombau, que va increpar-lo tot iniciant una violenta discussió que no va passar de paraules gruixudes i alguna empenta. Alloza li digué que tal conducta desacreditava el bon nom de la família, es girà d’esquena i es dirigí a la barberia de Francesc Vives, oncle del jove Gombau, per fer-li saber la conducta de son nebot.

Estava molt excitat, parlava a crits i tant el barber com els clients li demanaven que es tranquil·litzés. De sobte, aparegué Gombau i se li llançà a sobre, però el barber que era d’esquena a la porta li va enxampar un braç i de l’estrebada aconseguí allunyar- lo. “Fes lo favor que estàs a casa meua, tranquil·litzat una mica i m’expliques la teua versió”. Quan pareixia que la cosa no passaria d’aquí, de la cadira estant, el jove Francesc Fàbregues —fill de l’interventor municipal— s’adonà que Gombau es posava la mà a la butxaca i treia auna navalla. Llançà un crit d’avís i en dos gambades s’interposà entre Gombau i Alloza amb la mala sort de rebre una punxada que li travessà el pulmó produint-li la mort gairebé instantània.

Eren dos quarts de nou de la nit quan el jutge d’instrucció travessava la plaça Jovellar en direcció a l’ajuntament quan la gentada pujava del carrer Major. Un grup envoltava l’embogit Sebastià Gombau i en abordar-lo encara intensificà la crispació i li ordenà al guàrdia de conduir-lo al “cuartelillo” per interrogar-lo sense tants testimonis. El jove estava en estat de xoc i només se li entenien algunes paraules que repetia constantment, “com he pogut matar un altre en comptes d’ell”.

Aparegué el pare, Llorenç Gombau, pàl·lid i amb veu tremolosa i començà a increpar-lo fins al punt de bufetejar-lo. El fill, mig embogit, va saltar sobre son pare i faena va tindre el caporal a reduir-lo tot sentint com l’amenaçava: “Te mataré, juro que te mataré, i si eres tan valent de llevar-te l’uniforme ho faré ara mateix!”.

La mort del jove va commocionar la població i pesà com una llosa en la consciència dels dos bàndols. La premsa republicana lamentà els fets i responsabilitzà les autoritats i la Cambra de sotmetre la població treballadora a una pressió que, si no s’aturava, no seria gens estrany que fets tan luctuosos es repetiren. “He aquí el resultado doloroso de la política de atropellos y vejaciones que tiene como finalidad única y bien marcada, secuestrar la voluntad del pueblo”.