Deconstrucció social: El preu del petroli i l’orient mitjà

RAMON PUIG
Les croades cristianes contra l’islam dels segles XII i XIII ja eren un intent frustrat de resoldre la primera crisi feudal amb guerres colonials. Darrere de totes les guerres hi ha sempre l’interès econòmic, així la primera i segona guerra mundial, i totes les posteriors fins a les d’Ucraïna, Gaza i Iran.
Aquestes últimes i les que vindran estan i estaran directament relacionades amb la crisi energètica. El sentit comú exigeix una caiguda radical del consum, energètic i de tota mena, però mana la irracionalitat dels poders econòmics que prediquen l’arribada del deus de la tecnologia. Com qui diu que, en uns anys, pitjaran un botó i controlaran la temperatura solar a conveniència. Mentre, les noves fons d’energia “verda” mantindran els nivells de consum i, si cal, els augmentaran. Però la realitat els esclata a la cara.
Pel que fa a l’energia eòlica, ha estat un miratge especulatiu, els costos d’instal·lació són molt elevats, les zones ventoses més regulars estan copades, les subhastes queden desertes i la resta no són productives. De fet, les avaries i la degradació dels molins posa de relleu que els beneficis estan en la construcció i no en la producció energètica.
La fotovoltaica només aprofita un 20 % de l’energia solar, però sempre està disponible i no demana gaires atencions. És el model més senzill i pràctic per al consum domèstic i xicotetes instal·lacions industrials, però no es pot aplicar a la gran indústria. Es poden posar milers d’instal·lacions, però el problema està en la dificultat d’optimitzar les variacions solars diürnes, l’apagada nocturna i la sobrecàrrega de les hores punta.
Els parcs fotovoltaics estan connectats a la xarxa general a través d’inversors de corrent que la sincronitzen amb la circulació de la xarxa. Aquest sobrecost, la fluctuació del preu i la vida mitjana de les plaques complica l’amortització. En hores punta han de reduir la producció per evitar sobrecàrregues i en arribar l’estiu, quan més producció generen, és quan menys demanda hi ha. Inconvenients que s’afegeixen a la toxicitat dels materials que composen les plaques, solubles a l’aigua, que contenen tel·luri, cadmi i plom. Materials que poden desprendre’s en qualsevol tempesta de vent i aigua i malversar els aqüífers i no diguem del problema dels residus al final de la seua curta vida.
El futur de l’energia eòlica i fotovoltaica depèn de les subvencions a constructores i explotadores i, pel que veiem, els estats europeus ja no les inclouen en els seus projectes a mig termini. La crisi del 2008 va provocar el desmantellament industrial europeu i, a la península, ens ha deixat l’espectacle paisatgístic d’urbanitzacions i blocs en ruïnes que només s’empren com abocadors infectes. La crisi de l’energia “verda” afegirà un paisatge farcit de cementeris de molins de vent i parcs fotovoltaics.
Així que la clau de volta continua sent el dièsel. El gasoil es l’aliment del transport sobre el qual se sustenta el sistema, tràilers per terra i vaixells al mar que empren un derivat del petroli. L’aire és infinit, al sol encara li queden milers de milions d’anys de vida, però les bosses de petroli tenen els anys comptats i ningú preveu cap sortida a un problema d’escassesa conegut des de fa massa anys.
Tots els productors mundials de petroli racionen la producció amb dos objectius: abastir occident per evitar una caiguda del sistema capitalista i evitar els preus a la baixa. Com que les persones no occidentals no tenen cap valor, la guerra a l’Orient Mitjà continuarà per mantenir el preus moderadament a l’alça per tal que USA, els Emirats, Qatar, Kuwait, Iran, Iemen, etc., obtinguen més beneficis extraient menys petroli.
Hi ha d’altres interessos geoestratègics, armamentistes, domini territorial, però sempre a l’ombra del petroli. Els que ens mostren els mitjans subvencionats no és altra cosa que una tragicomèdia teatral.