Deconstrucció social: El parany del paradís

RAMON PUIG

Caldria continuar amb Ucraïna, però en comença ha estar saturat. I vosaltres?

Per canviar, parlarem dels paradisos fiscals, la destinació turística dels diners que no passen per la caixa estatal. En canvi els paradisos turístics atreuen tothom que pot pagar-se una estada en illes exòtiques entre palmeres, arenes daurades i aigües turquesa amb nadius capbussant-se per oferir ostres, llagostes o senzillament l’esveltesa nua del seu cos.

Una valenciana marxà a les illes Fiji per exercir tasques humanitàries i va quedar atrapada per la pandèmia a l’atol Funafuti, de 250 km2 format per un franja entre 20 i 500 metres d’ampla que rodeja una enorme llacuna. Malgrat l’estretor hi viuen gairebé 3.000 persones i representa la capital de Tuvalu. El confinament s’allargà sis mesos i els dos primers estigué temptada de quedar-se en aquell paradís fantasiós. Malgrat comptar amb aeroport no és una illa turística i els que hi arriben són tècnics de l’empresa que té els dominis d’Internet a la zona.

Tot i les possibilitats informàtiques, els nadius viuen com si no existís més món que aquella estretor amenaçada per la pujada del nivell del mar que se l’engolirà en poques dècades. Viuen en economia de subsistència, els homes pesquen al dia i les dones dediquen els temps imprescindible a endreçar la cabana i cuinar. La resta del temps el passen esplaiant-se ajaçats a l’arena, joguinejant, xerrant o simplement deixant anar el temps. En la seua llengua no empren el futur verbal, només present i passat, i a ningú els preocupa saber qui son els pares de les criatures que es crien en comunitat.

La jove valenciana va quedar enlluernada pel paisatge i, enamorada de la senzillesa amb que aquella gent es plantejava el pas per la vida, a les poques setmanes s’havia enganxat a la teranyina de la indolència natural. Fou aleshores quan el càncer de la cultura occidental començà a posar pel davant les necessitats materials per sobre de les espirituals. El relaxament es convertí en angoixa, l’austeritat natural se li manifestà penúria econòmica i el “dolce far niente” demanava a crits submergir-se en el mar sorollós, material, brut i individualista de la vida urbana capitalista.

Si aquella gent vivia satisfactòriament amb uns mínims materials havia de ser perquè estaven contaminats d’espiritualisme i incapacitats per gaudir dels plaers infinits del consumisme occidental. Recordo la primera vegada que vaig recórrer els estrets passadissos de la fangosa cova del Turcacho (Anglesola), en arribar al final varem apagar els llums i demanarem silenci. Fou una experiència pertorbadora d’una estona que ens semblà eterna i passarem de sentir la sensació d’entrar a una dimensió desconeguda a, de sobte, la barreja de foscúria i silenci absolut ens feu sentir a l’altra banda de l’existència fins que un esgarip colpidor ens feu encendre els “carbureros” per tornar al món. Tot era com abans: les parets de pedra, el fang sota els peus, els colors dels minerals del sostre i la verge de plàstic que hi havia a la fornícula de la paret final.

Era el contrast de la cultura del soroll i la inconsciència, imposada contra la del silenci i la reflexió natural. Si compte de visitar paradisos exòtics calgués quedar-se per sempre ens tornaríem paranoics. Seria com quedar-se al poble uns mesos sense mòbil, televisió, supermercats, cotxes i decibels. Això de propagar la vida natural i bucòlica dels paradisos turístics o retornar a la senzillesa del món rural no es resol asseguts a una taula degustant un cafè, només es cura marxant al camp i passar només un hivern abans de tornar al “confort” de la vida urbana.