Deconstrucció social: El despertar obrerista al Vinaròs del 1900
SENSE CATEGORIA 18 setembre, 2022 Vinaròs News
RAMON PUIG
Les acaballes del segle XIX posaren fi a les picabaralles per l’alcaldia entre el controvertit Felip Ferrer “Varet” i el discret Salvador Roso que aconseguí la presidència i inaugurà una legislatura prou estable. L’actitud presidencialista de l’alcaldia propicià el desinterès d’uns regidors que no pintaven gaire, només el síndic obrer Cristòfol Felip gosà plantar cara a l’alcalde acusant-lo de provocar l’abstencionisme municipal al no donar comptes a la corporació de les seues decisions.
La funció crítica del síndic s’alternava amb una altra prou més transcendent: unificar les diferents agrupacions sectorials obreres. A Tofolet de Bassino es degué la constitució de la primera Federació de Societats Obreres al País Valencià, tasca que no va passar desapercebuda als líders obrers de la capital provincial. Al míting preparatiu del primer de maig de 1903, Cristòfol Felip fou el convidat d’honor a la tribuna d’oradors al costat del líder provincial Ferran Gasset. Li van requerir explicar als assistents el procés que va precedir a la constitució de la Federació de Societats Obreres. Ho feu amb una didàctica que entusiasmà el públic i va tenir l’habilitat de relacionar-ho amb el motiu principal de la celebració del dia, destacant la rellevància del proletariat català en el context revolucionari espanyol.
— Compañeros, como obreros que somos no sólo necesitamos unirnos por encima de nuestras inclinaciones ideológicas i sindicales para defendernos de la opresión y la explotación, además hemos de luchar juntos para cambiar el curso de la historia. Tenemos que seguir el ejemplo de nuestros compañeros catalanes que son la base fundamental de la revolución social. Si los obreros de París son el cerebro del proletariado europeo, los de Barcelona lo son del español.
La transcendència del dia posava l’obrerisme per sobre de les inclinacions polítiques i la comunió republicana unificava qualsevol ideologia antimonàrquica. La constitució de la Federació vinarossenca despertà interès general, fins i tot a Alejandro Lerroux que la inclogué com a exemple en alguns dels encesos mítings dedicats als treballadors de Barcelona i també matèria de debat al parlament de Madrid on senyalava els “abusos del caciquismo en Vinaroz cuyo ayuntamiento trata de procesar para reemplazarlo por monárquicos”.
El cavall de batalla de les societats d’aquella època era controlar la contractació laboral per demostrar a la patronal la fortalesa de l’organització i obligar-la a cedir en els aspectes reivindicatius. Als ports del País Valencià, entre els anys 1903 i 1904, la batalla laboral s’intensificà al mateix ritme que augmentava la conflictivitat social.
A Vinaròs, l’agent consolar d’Itàlia fou el primer a assabentar-se de les conclusions a què havia arribat la junta general de la Federació, celebrada el 30 d’abril al local de la Societat de Mariners, i donà part als comerciants. La directiva societària havia acordat que les tasques de càrrega i descàrrega no eren competència de la tripulació dels vapors sinó dels estibadors portuaris i a la bodega del vaixell només es permetria la presència del bodeguer. “En vista de semejante exigencia, con lo cual se coarta la libertad de los Capitanes y tripulación de los buques de vapor, prohibiendo lo que el derecho internacional les impide prohibir, puesto que la bodega de un buque italiano es Italia y no España”.
Eren temps de vaques flaques i, l’estiu de 1903, a la recessió general de les activitats portuàries s’hi va sumar la crisi ocasionada per la fil·loxera a les vinyes del Baix Maestrat. El primer conflicte significatiu fou la vaga declarada per la Societat de Boters en tancar-se en banda la patronal a negociar amb representants dels treballadors, cosa que va posar fi a la tradició paternalista individual de cada empresa. Els aspectes reivindicatius eren secundaris, el problema de fons era si les relacions laborals depenien de la lliure voluntat de les empreses o havien de sotmetre’s a la mediació de les societats. La confiança dels treballadors en la força de la Federació permetia les societats imposar una fèrria disciplina a l’hora d’expulsar els afiliats que acceptaven treballar sense el consentiment del sindicat.