Deconstrucció social: El càncer independentista d’Espanya

RAMON PUIG

El 2006, el Tribunal Constitucional, a petició del PP va recusar un magistrat per tal d’imposar una majoria conservadora amb l’objectiu de recusar la reforma de l’Estatut de Catalunya. Segons el catedràtic de Dret, Pérez Royo, “fué un golpe de estado constitucional”. Segon ell, les lleis no exigeixen ser referendades per la població, però la Constitució sí, en conseqüència, cap estatut d’autonomia pot contradir la l’Estat constitucional, no obstant això, les autonomies poden elaborar estatuts que hauran de ser ratificats pel Parlament. Dit això, la Constitució també especifica que “el estado no puede modificar ni sancionar ningún estatuto que haya sido refrendado por la población correspondiente”.

L’Estatut de Catalunya va ser aprovat per la Generalitat i les Corts espanyoles i, a sobre, referendat per una amplíssima majoria de catalans. Va sobreviure del 2006 al 2010, quatre anys de serenor en el conflicte Catalunya-Espanya. Però una vegada aprovat a les Corts, el PP el va impugnar i el Tribunal Constitucional acceptà i acatà el recurs. El Tribunal es desentengué del pacte Generalitat-Corts espanyoles, ignorà el referèndum dels catalans amb una decisió unilateral i absolutament inconstitucional. Amb el trencament de la Constitució, s’inicià el conflicte d’un poble que assumí: “Aquesta constitució ja no és la nostra, ni aquest refregit és el nostre Estatut d’Autonomia”.

Desprès vingueren els multitudinaris 11 de setembre, el referèndum del 2014-N i el dia gran del 1-O del 2017 i la frustrada proclamació de la República. A partir d’aleshores, el 155, l’empresonament, l’exili i la ferotge repressió dels tribunals. Amb la presidència de Pere Aragonès, s’inicia un retrocés autonomista amb una Generalitat que no gosà culminar la independència i un Estat que no té força per doblegar la decisió electoral continuista dels independentistes amb la qual cosa es fa difícil la governabilitat d’Espanya.

Han estat dos anys d’un independentisme de fireta amb que Aragonès s’ha limitat a marejar la perdiu amb la ridícula proposta de seure l’Estat a una taula de diàleg on només hi ha una cadira: la seua. “Podemos hablar de todo —li repeteix contínuament Sánchez— pero en ninguna mesa habrá sitio para el referéndum y la amnistía”.

 El referèndum possible l’ha de ratificar un pacte entre Espanya-Catalunya però tothom, menys l’autonomista Aragonès, sap que a la més mínima predisposició espanyola, com en el cas del referèndum del 2006, apareixen els tribunals i es desentenen del pacte i de la constitució. Ara, menys ERC, tothom sap que només serà possible un referèndum acordat quan Espanya, a més d’ingovernable, entre en un procés de degradació intensa. Mentrestant, ERC i la CUP, amb la connivència de JUNTS, no només han abandonat la defensa de la independència, s’han convertit en fiscals al negar la innocència d’independentistes incòmodes, perseguits pels tribunals espanyols.