Deconstrucció social: El bordell “La Casita Blanca”

RAMON PUIG

La proclamació de la dictadura de Primo de Rivera només pretenia salvar els mobles de la monarquia esquitxada per la massacre d’Annual (1921) que va suposar milers de soldats morts i bona part de l’oficialitat. Ningú va moure un dit contra una dictadura que va comptar amb la benedicció del PSOE-UGT i més quan la població considerava que una dictadura no podia ser pitjor que la Restauració.

Es cert que no hi va haver cap enrenou social però el malestar de les classes populars continuava latent en pobles i ciutats. A més a més, les primeres mesures centralitzadores no afectaren directament la població però irritaren el funcionariat i l’establishment polític. La correspondència entre el jutjat i l’ajuntament vinarossenc testimonia conflictes amb la policia municipal, picabaralles, agressions, alguna violació, escàndols per alcoholisme i un creixement significatiu d’infraccions per robatori i la presència d’una nova condició delictiva: homes i dones desterrats de les seues poblacions.

Un fet en especial va sacsejar la societat vinarossenca a la primavera de 1924. Una tragèdia que va transcendir les fronteres locals i comarcals divulgada en un fulletó editat per un ceguet que anava de mercat en mercat recitant romanços sobre tot allò que podia sacsejar les emocions pobletanes i deixar bons cèntims a les seus butxaques. Es tractava del romanço que va circular arreu del país sota el títol “El crimen de la Casita Blanca”.

Era natural que gairebé un segle desprès dels fets ningú tingués constància dels fets, però quan vaig trobar la notícia a la premsa provincial, gairebé tota la gent gran a la que vaig preguntar recordà immediatament els fets, tot i que cadascú tenia la seua versió. La primera informació extensa i fiable va venir del mariner Sisco “lo menut del Blanco” que recordava haver comprat el romanço a un mercat de Santa Pola. Aleshores encara era un xiquet però la seua prodigiosa memòria fou capaç de recordar, setanta anys desprès, gairebé tots els versets d’un fulletó que ni tan sols conservava.

Els fets ocorregueren al final del carrer de les Bruixes (Salines) on s’ubica actualment el Pòsit de pescadors. Aleshores, les culeres del carrer Costa i Borràs donaven al viarany que les separava del mar, un espai en expansió des de la construcció del moll de Llevant pels sediments que aportaven les avingudes del Cérvol en topar contra el dic portuari. L’ajuntament ho va aprofitar per fer-hi abocaments de farda que, després d’anivellar consolidava el terra sobre la qual es construiria el passeig marítim.

Davant l’estàtua de Costa i Borràs —on es va edificar la desapareguda Comandància— hi havia un solar propietat d’Andreu Ronchera. Tot seguit les primeres casetes, el magatzem de Francesc Adell i el Pòsit “El Previsor”. A continuació, un solar on Facund Fora edificaria la magnifica casa familiar (avui Restaurant Mistral), que aprofitaven les remendadores i, tot just al darrere, la “Casita Blanca”. La murada d’un hort tancava al mar el carrer de les Salines i, just a la porta del bordell, els safarejos, molt freqüentats per les dones del barri. Tot seguit la fàbrica d’edredons dels Martorell, que donava al carrer Costa i Borràs. Al final del carrer, a la cantonada de la plaça del Santíssim amb Costa i Borràs, el magatzem de dos plantes de Frederic Gómez (actual casa Fileno), a la banda de la mar, el solar on es va construir la casa dels Cañero.

Aquella zona marítima era freqüentada dia i nit. El trànsit diürn era majoritàriament femení: sarsieres i joves que feien la bugada al safareig. El nocturn era exclusivament d’homes que discretament entraven a la “Casita Blanca” on les meuques més “assenyades” atreien veïns i forasters amb diners i temps per passar una estona ben acompanyats. Aleshores, les cases de cites no es reduïren als actuals “picaderos”, sinó llocs on la relació sexual es complementava amb estones de joc i tertúlia amb gent “respectable”, tot menjant i bevent en companyia agradable. També era visita obligada d’actors, esportistes, cantants o toreros que actuaven a Vinaròs o poblacions del voltant.

En aquell local aplegaren a les mans el famós torero Salieri i el mariner, Baptista “Taí”, desprès que l’alcohol els enfrontés per una de les pupil·les. Primer, la baralla estava en taules, però al cap d’una estona el mariner va evidenciar una fortalesa superior als bous que lidiava el torero. Aquest aixecà la mà en senyal de rendició mentre deia trabucant el malnom, “Tarin, esta vez ganas tu, pero te prometo que nos volveremos a ver”. El fet va anar de boca en boca durant molt de temps i quan Taí ja era vell, la penya “Pan y Toros” va homenatjar Salieri. El tio Taí no hi va voler faltar i plantat davant del torero es donà a conèixer, però n’obtingué un gest d’estranyesa i la frase “No conozco a ningún Taí”, “Mírame bien, soy Tarin, el que te vapuleó en la Casita Blanca!”. Aleshores s’abraçaren i el vell  Taí fou convidat d’honor de Salieri.