Deconstrucció social: Del “a por ellos” al “a per ells”

RAMON PUIG

Deixem les bones maneres de morir i parlem d’altres morts amb les que convivim sense cap empatia com són unes eleccions que la majoria afrontaren amb pinces al nas. No, no tinc cap interès d’analitzar qui guanya i qui perd perquè desprès de 40 anys electorals, sempre han perdut els votants. Tant és que guanye la dreta o la ultradreta, l’esquerra o la ultraesquerra, perquè sempre canvien la pintura per instal·lar-se al mateix edifici: la dictadura dels partits.

L’etapa felipista va servir per destruir la classe obrera, consolidar el capitalisme salvatge i anestesiar la consciència dels que pensaven. A Catalunya, l’etapa junquerista aconsegueix destruir el període més potent de l’independentisme català dels últims dos segles. En aquest sentit si que m’interessa dir alguna cosa, però de poca transcendència.

Com que el president Aragonès s’esforça per apuntalar l’autonomia no pot criticar els incompliments sistemàtics de l’Estat perquè fins els seus li retraurien: “Pere, si Espanya no compleix cal anar a per la independència”. Amb ell, el catalanisme ha reculat al 1892 quan les bases de Manresa reclamaven de l’Estat l’autogovern català, en canvi el govern central i els tribunals no baden i actuen com si a Catalunya estès a punt de “tornar a fer” l’1 d’octubre del 2017.

La millor defensa és l’atac, això és el que fa Madrid per mantenir a Catalunya al fons de la pista i no deixar-la restar. L’Estat del segle XXI és una empresa administrada per funcionaris que deleguen les “funcions” als partits polítics. Els administrats (la ciutadania) estan reduïts a l’estadi de consumidors en precari, mentre polítics i funcionaris recapten salaris de faula en proporció al càrrec (municipal, provincial, autonòmic o estatal). Com que el control administratiu és dels funcionaris per a ells són les condicions laborals més privilegiades i els sous més alts, tot i que els polítics catalans estan en una mitjana de 35.000 € anuals.

Abans es deia “qui no tinga feina.., a la guàrdia civil”. Ara és la política el nou ofici dels que no tenen ofici i constitueixen la nova burgesia, l’elit de la moderna aristocràcia social. És per això que els polítics catalans no abandonaran el vaixell de l’autonomia, per molt que l’Estat menystingue la Generalitat. ERC-JUNTS-CUP, només de pensar que “ho han de tornar a fer” les cames els fan figa, sabedors que Catalunya és, en l’actual Europa, l’única força amb possibilitats de posar coto a l’absolutisme dels estats.

La tàctica de Sánchez per mantenir la Espanya “Una, Grande i Libre” ha estat ben senzilla: tanques uns quants independentistes, demanes un rescat, el cobres i els alliberes. Lliures, però a condició d’acatar la constitució, el govern i el sursum corda. Els ex-presos han renegat de tot el que defenien abans, perquè l’indult no eludeix la condemna, no els fa lliures, només seran fora de garjola mentre fassen bondat. Continuen sent hostatges dels segrestadors, els quals saben que la millor repressió és la que no cal fer-la servir i la tàctica de tenir-los hostatjats els paralitza. Els tribunals saben que millor tenir milers d’encausats sotmesos a judici durant anys, que agilitzar els processos. Tant efectiva és la política dels hostatges que la Generalitat ni tant sols intenta protestar per la vulneració de totes les competències autonòmiques. Si la Generalitat no vol exercir la independència no s’ha de queixar del menysteniment estatal.

L’exemple més clar de l’espanyolització d’Esquerra és l’actitud de Rufian, que només empra el català per desqualificar l’independentisme. El més patètic d’aquestes eleccions és que ja no fa falta la policia del “a por ellos” perquè els autonomistes catalans exerceixen la mar de be el “a per ells”.