Deconstrucció social: De la metafísica a la ciència

RAMON PUIG

Es repeteix sovint que la dèria de la humanitat és la recerca de la veritat. La veritat existeix des de sempre, però cadascú té la seua i costa de compartir-la. Una llavor germina i desapareix per convertir-se en una planta que acabarà morint però deixarà les llavors. Les comunitats rurals posteriors a la caiguda de Roma foren incapaces d’evolucionar políticament i acabaren integrades al regim feudal, però les llavors comunitàries resistiren i el combateren fins que agonitzà a mans de la burgesia precapitalista. De la desfeta feudal emergí el capitalisme com una forma d’organització superior, capaç d’aprofitar els descobriments de la ciència i la tècnica, però la seua dèria depredadora l’enfonsarà i tornaran a florir les llavor comunitàries.

Ja ho deia Engels: “el moviment és la raó de l’existència de la matèria”, l’essència de la dialèctica i el moviment entre les classes és la raó que dona vida a les societats. No pot existir cap tipus d’organització social sense lluita de contraris interna. Tots els sistemes arriben al punt mort quan les forces del poder són neutralitzades per les del contrapoder, però l’estabilitat del nou sistema serà preludi d’un nou desequilibri. Que la societat actual està paralitzada, no nega les contradiccions internes. L’equilibri és imperfecte i afirmar que les classes populars no estan capacitades per complir el deure transformador, és un percepció metafísica que presenta la situació subjectiva de les masses, com una realitat objectiva, definitiva.

En política, l’anàlisi superficial no percep el moviment dialèctic de les classes, es centra en aspectes tangencials i promou activitats marginals que no afecten l’equilibri de les forces en pugna. Els estats actuen conscients que la manipulació social garantirà la seua continuïtat i l’oposició només brama sense la intenció de canviar res, només li cal esperar el torn per manar. Els partits del progressisme esquerrà tampoc pretenen canviar-ho, prediquen una idea simplista, com si la l’alternativa al sistema fos un vehicle i només cal trobar les claus per posar-lo en marxa. Si no hi ha lluita de classes, no hi ha oprimits ni opressors, només una tèbia contestació sectorial domesticada, dispersa des del feminisme a l’independentisme, passant per l’ecologia.

Repòs i moviment són dues parts d’un tot indivisible, de la mateixa manera que néixer i morir són les dues cares de l’existència. Les forces que actuen en la dinàmica interna d’una societat concreta, mantenen una lluita particular entre els poders dominants i la resistència popular, lluita que sempre es decanta a favor de la millor estratègia. Quant la població es gira d’esquena a la contradicció, es converteix en paràsita al servei de l’ordre establert.

Si a alta mar ens trobem al mig d’una galerna, no ho veurem com una percepció mental sinó com una realitat externa a nosaltres. Concebre-ho així facilitarà, amb els coneixements de navegació, evitar la possibilitat de naufragi. La constatació de viure a les portes d’una galerna social és una realitat que no percebem en la nostra ment perquè tothom està immers en el dia a dia i molt lluny de les necessitats que imposen els temps.

De res serveis confiar en les promeses i discursos del que anomenem esquerra, perquè els seu contingut no té més objectiu que viure de la partitocràcia. En el fons, cap persona conscient hi confia, però creu que necessita identificar-se amb algú que el represente. Allò que pensem i portem a la pràctica només serà efectiu si fa canviar la realitat que ens és adversa. Les persones, observades com individus separats del context, aparenten tenir vida pròpia però són perfectament manipulables per la trama partitocràtica del sistema. Si observem la societat en la seua globalitat, ens adonarem que els individus reaccionen en relació al medi on es desenvolupen, però mai com subjectes amb vida pròpia, perquè les relacions concretes són aspectes parcials d’una opressió general: el sistema capitalista.

La dialèctica és a la metafísica el que la ciència és a la ignorància. Com diu Darwin: la història natural és a la història social com la lluita per l’existència és a la lluita de classes.