Deconstrucció social: De Deus i Dimonis

RAMON PUIG

En arribar a una edat et venen al cap històries relacionades amb la proximitat de l’acte final, l’adéu definitiu, el comiat al pas per la vida. Dos actituds contràries que provenen d’ideologies similars.

La primera pervé d’un canareu insigne, comunista del PSUC i pes pesant durant la guerra a les comarques tarragonines. Amb més de 90 anys conservava tota la força juvenil per que feia a les conviccions ideològiques. Més radical que qualsevol dels joves antifranquistes, va tenir una vida de pel·lícula: una part a la presó, l’altra defugint persecucions i, finalment, el retorn a la vida “normal” d’octogenari combatiu. Als 96 era intern a un geriàtric ampostí on l’anava a visitar cada setmana. Ja a les beceroles de la seua vida, entrava a la seua habitació i em vaig creuar amb una capellà. No era res de l’altre món, però coneixent el personatge no me’n sabia avenir.

—        “Fibla, que feia aquest home a la teua habitació?”

—        “Mira Ramon, tu ja saps que a la guerra he salvat totes les vides que he pogut sense mirar a l’esquerra o a la dreta, però ara me’n vaig i no se que hi ha més enllà. No em farà cap mal tenir d’intermediari un servidor de deu en aquests moments finals”.

L’altre record és el d’un anarquista resident de molts anys a Vinaròs però vingut de Barcelona on als anys 20 va aprendre a escriure i llegir, a l’Ateneu local, en textos de Prudhon, Bakunin, Kropotkin o Malatesta. També havia passat els noranta quan li vaig fer la pregunta: “Sinyó Narcis, quan és té la saviesa de la seua edat, que es pensa de la mort”.

—De la mort només es pensa quan s’és jove, els vells no hi pensem. Morir-se es un fet natural al qual, creients i descreguts reaccionem de la mateixa manera, amb naturalitat. El cos es tan savi que sap quan ha arribat l’hora i es prepara. A les portes del final res pot interposar-se. Tot el que ens donava vida com llegir, escoltar música, voler canviar el món, el Barça, els diners.., tot deixa de tenir interès. Les il·lusions moren primer que el cos. Queda el desig de tranquil·litat, la rutina és l’únic que ens manté vius: menjar frugal, caminar mínimament, conversar sobre res transcendent… Saps, Ramon, l’única il·lusió que em queda es deixar-me la cortina oberta quan vaig al llit i quan apareixen les primeres clarors em dic: Narcis, tens un dia més”.

Creure o no creure ha estat un dilema que, malgrat desaparèixer de la primera fila, continua viu. Fa tres mil anys que domina el ser o no ser de la humanitat, el més enllà ens persegueix al llarg de la nostra vida, però, de la mateixa manera que naixem sense déus ni dimonis, morim sols, amb nosaltres mateixa. Només a les pel·lícules es mort amb frases colpidores, en la realitat, els últims moments de la vida són només per a la mort.