Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Tothom sabem de l’existència del passat, però el reduïm al temps viscut: avis, pares, infància, adolescència, recull d’anècdotes i actituds personals que...

RAMON PUIG

Tothom sabem de l’existència del passat, però el reduïm al temps viscut: avis, pares, infància, adolescència, recull d’anècdotes i actituds personals que hem acumulat al llarg de la vida, les destructives que ens lleven el son i les constructives que gairebé ningú té en compte. Però SOM en tant que part d’una comunitat i és en la història de les societats on rau el passat, tanmateix, no hi ha gaires canvis des de l’origen greco-romà de la nostra cultura europea fins l’actualitat. Han evolucionat llengües, hàbits, creences i relacions personals, afectives i laborals però l’essència del poder continua sent la mateixa.

L’evolució de 3.000 anys d’història no ha estat general perquè la cultura europea s’ha format des de dos compartiments estancs: el món urbà (el poder i la política) i el rural (el treball i la vida comunitària). Diuen els fanàtics del capitalisme que mai en la història s’ha arribat a quotes de benestar com les actuals. Tanmateix, benestar no ha significat mai el mateix per a la minoria urbana que per la majoria rural i després de les revolucions liberals el concepte de benestar ja no significa estar bé en un mateix i amb els propers, sinó en la capacitat de consumir bens materials més enllà dels necessaris.

Quan parlem de regim esclavista o capitalista ens referim a esclaus o assalariats, dos sistemes antagònics separats per l’existència o no de llibertat. En realitat cap dels dos són lliures, en el règim esclavista els assalariats eren l’excepció, però en el capitalista ocupen el lloc d’aquells esclaus amb cadenes visibles, en canvi les que lliguen els assalariats a la cadena laboral son invisibles. Els esclaus no cobraven salari però els donaven sostre i alimentació necessària per estar en mínimes condicions de treballar. Als assalariats se’ls dona una quantitat de diners amb la qual s’han de procurar sostre i alimentació amb que arribar a final de mes. Els esclaus no tenien horari laboral però tampoc destall ni atur com els assalariats, es cert que els explotava el propietari però els assalariats pateixen una doble explotació: els empresaris i les institucions estatals.

Propietaris i treballadors (esclaus, serfs o assalariats) formen part de la història, són classes naturals que han protagonitzat tots els sistemes de poder, uns i altres s’han de complementar per força per tal que la producció siga efectiva i la manera concreta de fer-ho determina el model d’estructura econòmica i social: esclavista, feudal o capitalista. Com he dit abans, en aquests tres mil anys han canviat les formes d’explotació però no el contingut.

Definir les classes socials a través de la història ens remet a un canvi de relacions entre els poderosos i els desposseïts que deixa sempre les coses com estaven, definir l’evolució dels pobles (comunitats culturals) obliga a resseguir les relacions entre estats sense poble i pobles sense Estat. On eren els Països Catalans fa tres mil anys? No existien perquè posar noms a territoris era acotar-los en propietat d’un grup de poder (noruec, germànic, grec, itàlic, franc, ibèric, etc.) que es consolidava en ciutats-Estat. Aleshores, la població territorial es dividia en una minoria urbana i la majoria rural. No eren dos classes, sinó dos maneres contraposades d’entendre la convivència: la ciutat fagocitada pel poder institucional i el camp distribuït en parcel·les autosuficients que aconseguien sobreviure comunitàriament, dotant-se de normes senzilles basades en el sentit comú per resoldre la quotidianitat dels problemes de treball i convivència.

Tots els recursos econòmics sortien del camp i les ciutats havien de recórrer a la força per aconseguir abastiment material i humà per mantenir la improductiva maquinària del poder. 3.000 anys desprès la ciutat ha fagocitat el camp, però la gent del món rural que hagué d’abandonar les terres al llarg del segle XIX i XX per sotmetre’s al règim estatal dels municipis, duia en l’ADN un bagatge ancestral format per la llengua, usos i costums, formes de relacionar-se, tradicions, música i dansa, valors comunitaris, noms i cognoms que els diferenciaven del patrimoni cultural d’altres territoris. Catalunya fou dels pobles més resistents a abandonar la seua idiosincràsia i hagueren de recórrer a la immigració per bastir ciutats-Estat com Barcelona, una metròpoli cosmopolita amb les arrels polítiques i culturals lligades al Reino de España.

Les classes han perdut la idiosincràsia capitalista que les diferenciava i enfrontava, però dels pobles en quedà l’essència. Escocesos, flamencs, llombards, gal·lesos, bavaresos, saxons, turingis, bretons, gallecs, euskalduns o catalans han resistit els empats dels poderosos estats i comencen a posar en qüestió l’artificialitat dels estats alemany, italià, espanyol, francès, belga o britànic.

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies