Deconstrucció social: “Cuanto peor, mejor”

RAMON PUIG

Els addictes a votar s’han quedat en un pam de nas quan el cunyat d’Urgandarin anunciava que no hi havia investidura i s’anava a eleccions. Però la perplexitat només era virtual perquè tothom s’adonava que San Pedro no tenia l’ordre d’obrir el parlament amb les claus del SuperIbex35.

Les perplexitats són difícils d’explicar perquè no se sap si provenen de la ignorància a l’hora d’analitzar la realitat o la complexitat complica albirar què redéu pot passar i qui redéu hi ha darrere l’escenari. Els votants són el públic que dona versemblança a la paròdia electoral, sense el qual no hi hauria vividors de la política, sangoneres de l’economia popular, mentiders compulsius, corruptes, escanyapobles, guerres, dictadures, despoblació rural, contaminació urbana i totes les plagues de l’apocalipsi.

Els votants saben que són objecte d’escarni permanent de la prepotència dels polítics, però estan atrapats com una paparra al sistema, incapaços de concebre un nou ordre social on siguen els únics a decidir. Són com les parelles atrapades en una relació infernal que els degrada la dignitat i, incapaces de concebre relacions d’igualtat, s’aferren a la inútil esperança que la taràntula que tenen de parella, algun dia es compadirà de la víctima.

Les víctimes i els votants són la mateixa cosa, carn de canó que no mereix respecte d’abusadors i polítics, sabedors que uns i altres són incapaços de rebel·lar-se i reaccionar amb la dignitat que comporta ser lliures per decidir una vida entre iguals. Els botxins i els polítics formen part del mateix esquema de poder, les víctimes i els votants formen part del mateix esquema de submissió.

Don Pedro va començar amb arrencada de cavall i aturada d’ase, els votants de “l’esquerra” aplaudien amb les orelles la coalició PSOE-PODEMOS quan de sobte tot es va esguerrar i ningú entenia res. Els mitjans espanyols i catalans afegeixen confusió buscant culpables entre els protagonistes com si la decisió d’anar a noves eleccions depengués dels partits.

Coalició, vicepresidència, més de 300 propostes “socials” més la lluna i el sol i de sobte, ni aigua. Els votants ideològics segueixen les opinions del periodisme sistèmic i llancen les culpes al partit contrari, els votants vocacionals exterioritzen estar fins al monyo dels polítics, però la seua estultícia els porta a les urnes amb l’absurda consigna de votar contra la dreta. No han après que en l’escenari del parlament tots els actors treballen en la mateixa comèdia i són productor i director qui reparteixen els papers. El guionista s’inventa C’s i Podemos per atreure més públic i quan decau l’interès per l’obra s’inventen don Pedro i tornen a omplir la sala uns mesos més.

Ara però, no es tracta d’una comèdia sinó de gestionar una minitragèdia econòmica: la recessió que ens caurà a sobre. Són els poders fàctics qui van aturar el cavall de Don Pedro i l’aturada en sec el deixà una mica estabornit a l’hora d’argumentar que amb els podemitas no el deixaven anar ni a la cantonada. El tot contra el “trifachito” és una bajanada destinada als creients esquerrans per convertir-la en tots amb el PSOE, però algú s’imagina què passaria si la política antisocial prevista per a la nova legislatura la decidís el PP?

Els adoradors de l’esquerra poden estar tranquils perquè els poders fàctics saben que les retallades socials, autonòmiques i democràtiques només les pot imposar el PSOE si no es vol arribar a una situació de guerra.

Tanmateix, les armes les carrega el diable i les eleccions poden encallar el Reino de España en el mateix dic sec d’ara. Quan pitjor ho passen els catalans millor se senten els espanyols, però atenció, com pitjor governe España, millor li anirà a Catalunya.