Deconstrucció social: Coronaplaudiments

RAMON PUIG

Segur que hi ha molta gent que no surt al balcó per aplaudir cada dia a les vuit de la vesprada i cadascú te la seua raó. Jo no sé ben bé per què no ho faig i se m’acuden tres raons: entre els que aplaudeixen hi ha polítics o votants de partits que de manera directa o indirectament criminal han estat causants de les retallades sanitàries; els primers aplaudiments van irrompre de l’espontaneïtat col·lectiva i els mitjans els han convertit en una rutina i un aparador social en què el veïnat escodrinya policialment qui no satisfà el deure imposat; les persones que aplaudeixen no especifiquen si ho fan per als sanitaris, transportistes, netejadores o policies, però està clar que els polítics se’ls fan seus.

Al meu carrer, dona el senyal un xiquet amb el tabal, uns segons abans de sonar les campanes de l’església, i sentir els veïns aplaudir em trasbalsa emotivament perquè aquest acte col·lectiu és una manera de trencar l’isolament forçat. Confesso que deixo el que estic fent, escolto amb goig, però no sóc capaç d’aixecar-me de l’ordinador per afegir-me al veïnat. Un veïnat que ja no té el sentit que tenia quan totes les cases del carrer eren plenes i les plantes baixes obertes a tothom. Ara el veïnat conviu amb si mateix però no amb els altres i aquesta confraternitat de cada dia a les vuit és tan adoctrinada que no crearà els lligams necessaris per convertir l’acció de gràcies als sanitaris en una lluita contra les precàries condicions amb què han hagut d’abordar la situació.

I se’n surten malgrat ser víctimes d’un sistema polític que ara els “converteix” en herois puntuals. Un sistema representat per polítics que, en nom del poble i amb els seus vots, dedica les legislatures a gestionar els interessos dels poderosos fagocitant els recursos socials fins a convertir professionals de la sanitat en mileuristes condemnats a treballar a destall per treure’s un sobresou.

Acabat el malson, veurem l’autèntica cara de la pandèmia: els efectes secundaris. Secundaris per al poble, però l’objectiu principal de la pandèmia per als poders fàctics serà  la deconstrucció radical de societat mundial de la post-globalització. Una revolució cultural en el sentit contrari a les agulles del rellotge de la història que suposarà el retorn progressiu a la caverna de Plató. La realitat ja no serà el que ens diu el sentit comú perquè la percebrem a través del totalitarisme estatal. El concepte de revolució social era un clam que pujava des de baix i no es materialitzava perquè mai va pretendre construir una alternativa al model jeràrquic existent i a cada procés revolucionari consolidava més i més el tot poderós estat.

La història de les revoltes dels miserables va acabar el segle XX amb dos guerres mundials i desenes de guerres civils, algunes de les quals aconseguiren substituir estats burgesos per proletaris, nous senyors per a nous esclaus. El segle XXI serà el de la involució revolucionària amb la construcció d’un nou subjecte social basat en el model de les revolucions comunistes: societats que viuen per a l’Estat i les noves generacions se supeditaran a les necessitats puntuals del Gran Germà que sorgirà del nou l’ordre mundial post-capitalista.

El 1935, un miner anomenat Stakhànov, en sis hores va extreure 102 tones de carbó quan la mitjana era de 7. En acabar el torn, tots els companys li obriren pas mentre l’aplaudien. L’heroi va obrir el camí a un corrent de seguidors “stakhanovistes” que aplaudien cada vegada que algú superava el record. Només un any desprès, Nikita Izòtov arribava a les 607 tones. L’stakhanovisme (treball a destall) s’estengué arreu del món occidental però no s’aplaudia, es pagava a raó de la faena feta.

Actualment, treballar a destall és la norma en la cadena productiva, però no hi ha aplaudiments ni es paga la faena de més i els treballadors que coneixen la història maleeixen aquells primers aplaudiments a “l’heroi” comunista Aleksei Stakhànov.