Deconstrucció social: Coronafòbia

RAMON PUIG

Cadascú té una opinió sobre la qüestió però no hi ha dubte que varia segons que canvia la informació dels mitjans: primer escèptica, desprès interessada, preocupada i cada vegada més alterada i alarmista. Són les “virtuts” dels mitjans que ens porten d’Herodes a Pilat quan volen i a la velocitat desitjada.

Els virus són ens vius molt particulars perquè no poden subsistir per si mateix i necessiten parasitar-se en cèl·lules animals o vegetals. Tenen tot el dret a viure però allà on s’instal·len es converteixen en agents infecciosos, tòxics, que poden acabar amb la vida de qui els acull. La seua existència és tan comuna que hi ha centenars de milers d’espècies de virus que, en general, coexisteixen amb nosaltres sense gaires problemes. Tanmateix, en determinades condicions naturals o artificials poden convertir-se en una epidèmia mortífera. És cert que la globalització facilita el contagi però també es poden generar focus de manera intencionada i amb interessos polítics, econòmics i militars, per molt macabre que semble.

Les epidèmies són tan velles com la història, però amb independència del virus inicial i l’origen territorial sempre han tingut un recorregut paregut: els corredors comercials. De la pesta negra, bubònica o pneumònica s’han escrit llibres i filmat pel·lícules i malgrat que s’inicien amb símptomes gripals, la persistència anual de la grip mai s’ha considerat una pandèmia. La grip és una malaltia políticament correcta que dona beneficis astronòmics a les farmacològiques i els cossos sanitaris en banalitzen els efectes amb la denominació de “passera”, com si es tractés d’una macabra moda passatgera que cada any s’endú milers de persones. A Barcelona, només en la segona setmana de febrer del 2019 van morir 300 persones.

La mal anomenada “Grip espanyola” (Grip-A) arribà el 1918 i va causar més morts que la guerra civil. Malgrat la denominació, l’epidèmia va aparèixer amb la primera gran guerra i creuà els pirineus des de França on aparegué el primer focus el 1916, a Xina el 17 i a USA el 18 i s’endugué gairebé 100 milions de persones arreu del món. La batejaren “Espanyola” perquè la premsa europea va silenciar-la per no alarmar els combatents i només en parlaven els diaris d’aquí. L’agent infecciós també arribà a Vinaròs i s’instal·là a les cases més vulnerables per manca de salubritat, però també es respirava al carrer i afectà prohoms del poble, amb diferents graus, un dels quals, el socialrepublicà Sebastià Albalat Bort, va morir; la seua dona estava embarassada d’un altre vinarossenc de renom, Àlvar Albalat Sorolla.

Del coronavirus, potser els polítics occidentals pensaven que el gegant xinès cauria com una estàtua de fang amb les conseqüències econòmiques de l’epidèmia, però els capitostos coneixen perfectament la transcendència de l’economia xinesa al vell continent. Magnats xinesos financen els col·legis i universitats britàniques mes prestigioses i en algunes, els seus fills arriben al 30 % de l’alumnat. Tenen actius en més 300 multinacionals europees, son propietaris del port grec del Pireu i part dels de València i Bilbao i un 10 % de la producció europea té la seu a Xina. Deixant de banda el control productiu que tenen als USA i Canadà.

No hi ha cap dubte que els poders polítics, econòmics i sanitaris d’Europa tenien clar que estaven davant d’una pandèmia natural o induïda de la qual ningú escaparia. Tampoc es tracta de res que la població desconega, tothom te a la memòria les plagues del sida, vaques boges, la grip aviar, el virus de l’Ebola… La majoria iniciades a partir de picades de puces, rates, rats penats o mosquits.

D’aquestes, les gripals i els virus intestinals són tan habituals que s’han normalitzat i mai els mitjans han generat gripofòbia. Com les anteriors, els polítics i el cos sanitari saben que el coronavirus afectarà tothom, amb més o menys virulència, i com les altres han deixat que campe lliurement abans de començar a prendre mesures.

En arribar juliol, la coronafòbia serà desplaçada per la vacacionofòbia, però els decrets antisocials que s’amaguen darrere l’Estat d’alarma hauran arribat per quedar-se.