Deconstrucció social: Coronaestatal

RAMON PUIG
No, no va de la corona espanyola, república o monarquia són dos cares de la mateixa moneda.. El títol fa referència a qüestions que impliquen la relació entre Estat i Coronavirus, més concretament, a la creença general que tot estat és protector dels ciutadans i li devem obediència i credibilitat. És cert que s’admeten errors, per això hi ha analistes “crítics” que senyalen la punta de l’iceberg. Són els políticament “correctes”, però també n’hi ha d’incorrectes, d’incrèduls que considerem que tot el que fa l’Estat és roí, el que diu fals, i les mesures correctores sempre contra el poble.
La gairebé totalitat dels europeus creu que l’Estat, coronat o no, té com a finalitat el benestar dels ciutadans però de vegades, els dirigents es deixen arrossegar per la perversió del poder i ens desconsideren. Aquests dies hem vist rodes de premsa del govern presidides per l’exèrcit advertint que som en un Estat de guerra contra el coronavirus i s’han de prendre mesures “socialitzadores”: tot i tothom ha d’estar al servei de les decisions de l’Estat Major ministerial.
La població “correcta” no té cap dubte: “en una guerra tots hem d’estar units i obeir les ordres”. Els incorrectes ens quedem astorats, perquè la població fa dècades que no sap fer altre que obeir ordres atès que l’Estat té la pàtria potestat sobre tots i qui no vol problemes ha d’obeir el “padre padrone”. Una societat tan mansa respon a l’estratègia estatal del llop amb pell de corder que continua mossegant a tort i dret, però en nom de la democràcia.
El bon ciutadà considera que les morts causades pels soldats enviats a missions de “pau” arreu del món són “danys colaterals” i si cau un fill en la missió, el soterraran amb honors d’Estat. El bon ciutadà és comprensiu amb les retallades sanitàries que deixen els hospitals en precari i els professionals cobrint com poden les mancances. També ha d’acceptar que qualsevol col·lapse hospitalari s’ha de considerar excepcional, renunciar als drets i llibertats i acceptar l’arrest domiciliari fins que el consagrat Estat l’aixeque. El bon ciutadà ha de predicar la norma divina: “allò que l’Estat et concedeix, l’Estat t’ho pot prendre”.
Els ciutadans incorrectes malfien de l’Estat i creuen que darrere del coronavirus hi ha una conspiració politico-econòmica planetària de la qual els ciutadans en serem víctimes. La presència del cap d’Estat Major a les rodes de premsa afirmant, “esto es una guerra”, ho consideren la prova que estem exposats a l’atac d’un enemic “desconegut”. Es pot pensar que és una metàfora sobre el coronavirus, però sentir-lo va espaordir més d’un. Què pretenia el govern amb la presencia dels emmedallats: informar o espantar?
Als incorrectes. el sentit comú ens diu que la cosa és seriosa perquè la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat i les discrepàncies entre els científics i les farmacològiques ens confirmen que la veritat del que passa la patirem, però no la sabrem. Als mitjans de comunicació sempre apareixen els mateixos experts i mai els contraposen amb discrepants. Polítics, militars, metges, científics i experts, tots van en la mateixa direcció, saturar-nos d’informació dubtosa, confusa, reiterada, ambivalent, rectificada, etc. amb el resultat de marejar la perdiu i embotar-nos la capacitat de raonar.
I a sobre de dir-nos que això és una guerra adverteixen que la normalitat anterior al confinament ja no tornarà. Quina normalitat? La de viure sense el virus o la de viure socialment com abans? Ara més que mai és quan hem de raonar sense lligams ni condicionants i posar fi a tanta incertesa amenaçadora. L’arrest domiciliari ens afecta més que el coronavirus perquè no és vida estar sense els amics, la família, ni poder assistir als últims moments dels estimats, ni acomiadar-los en el soterrar.
Les crisis, del tipus que siguen, sempre acaben sent econòmiques, les paga el poble que se’n surt com pot i d’aquesta crisi temerària també ens haurem de buscar la vida nosaltres. El risc i el sofriment forma part de la vida i la solidaritat creada pel confinament forçat s’hauria de materialitzar en llibertat d’acció contra tot intent de disgregar-nos perquè la unitat de la gent en pro d’una vida millor, l’Estat la considera com l’enemic a abatre.