Deconstrucció social: Com veus el got, mig ple o mig buit?

RAMON PUIG

Els preus sostinguts de les energies fòssils només són el fals efecte placebo d’una situació d’escassesa mundial que afecta el tercer món ja que tot el seu petroli conflueix a Occident. Vagues de camioners a Colòmbia per manca de dièsel, una productora de petroli com Argentina ha perdut el 20% de les collites per manca de dièsel o Nigèria, el nostre subministrador de combustible que té amotinaments interns per l’alt cost del gasoli.

Que el tercer món hage d’anar en bicicleta perquè el gasoil és per a nosaltres es l’expressió més clara de que la sequera de combustible ens arribarà una mica més tard. Les grans companyies petrolieres saben millor que ningú que els jaciments estan exhausts i extreure petroli, de mitjana qualitat, ja no és rendible i opten per invertir en altres fonts energètiques o més productives.

Des de dins del sistema capitalista hi economistes que proposen mesures alternatives, no per substituir el sistema sinó per reduir els seus desajustos: invertir en el ferrocarril per reduir transport per carretera, complementar el motor de vaixells de càrrega amb velamen per aprofitar l’energia eòlica, servir-se de l’energia hidràulica per a la industria, etc.

Qualsevol cosa menys anar a la gra: més prompte que tard caldrà imposar una reducció dràstica de la despesa energètica, començant per assumir que el 90% de les mercaderies que van d’una part a l’altra del planeta no són imprescindibles. L’energia tradicional que queda i les noves aportacions en perspectiva no poden distribuir-se a la carta, caldrà planificar el consum energètic necessari per produir les coses que realment necessitem i abandonar la idea de que ho volem tot i de seguida.

Els automòbils són vehicles sense futur, tal com els coneixem. De grat o per la força de les circumstàncies no passarà una dècada en que massa gent ja no podrà acudir a la benzinera i l’haurà de deixar-lo a casa. Caldrà invertir en transport públic, compartir cotxes, acudir al vehicle de lloguer, oblidar-se del manà turístic a mig termini i ves ha saber quantes coses més.

En realitat no cal convèncer ningú del que és tan inevitable la gota freda. Negar la evidència és el recurs més insostenible i el més recurrent dels humans. Fa més de 50 anys que les institucions internacionals mundials saben que el canvi climàtic es una evidència cap al desastre i en fa més de 20 que la majoria de la població és conscient o està informada del problema. Aleshores per què no es posa remei? En primer lloc perquè la vida d’una institució política municipal, regional o estatal canvia gairebé cada legislatura i les mesures a aplicar tenen una repercussió tan enorme en la població que ho deixen tot a mans dels següents legisladors, successivament.

Per la qual cosa, la clau de volta del remei no la tenen els polítics sinó nosaltres. Aleshores, on és el problema? Doncs que la nostra legislatura vital és d’una mitjana de setanta anys, en el transcurs dels quals els efectes de la situació no son devastadors. Aleshores, sabedors que el nostre dia a dia ambiental i econòmic s’alenteix lentament, deixen les decisions desceleradores del consumisme a les pròximes generacions. És l’herència que deixem als nostres fills i nets.

No obstant això, la naturalesa, que ha fet possible l’existència és un mecanisme tan perfecte com un rellotge i, desconeixedora de si les alteracions climàtiques són cicles naturals o la nostra incompetència, reacciona sempre cap a la compensació del desequilibri i alterna els cicles d’escalfament amb les xicotetes o grans glaciacions.

Només els pro-consumistes poden ser tecno-optimistes i, en conseqüència, negacionistes del canvi climàtic, de la contaminació planetària, anticapitalistes ideològics i capitalistes de fet. Aquesta gent sempre veu el got mig buit i en vol més.