Deconstrucció social: Com serem després del coronavirus?

RAMON PUIG

La pregunta no té resposta fàcil. Si tothom no s’ha pres la confinació i les mesures de seguretat de la mateixa manera no hi haurà una única manera de ser i pensar acabada la pandèmia. Tanmateix, podem estar ben segurs que la visió actual sobre la situació i la que tindrem a posteriori no tindrà cap interès per als poders que mouen els fills del planeta.

També és cert que els efectes del coronavirus ha estat pareguts arreu del món, però cada Estat ha actuat segons considerava i els més potents fins i tot han entrat en competència com si l’epidèmia fos un arma llancívola de destrucció massiva. Segons alguns experts en conflictes, els risc d’un increment significatiu de guerres territorials es va accelerant per la interessada incompetència de l’ONU i el trencament dels acords per al desarmament.

A la Unió Europea, el virus és com una cortina de fum que no deixa veure què hi ha al darrere. La societat civil no pren decisions però és la força de xoc que el sistema explota per superar qualsevol crisi d’aquest model obsolet i parasitari. Els ciutadans veiem que la pandèmia està desintegrant la falsa pretensió d’unitat entre els estats europeus, segons l’afectació del coronavirus, i contemplem atònits la sensible paralització de la producció, l’endeutament astronòmic per protegir els sector financer i industrial i, fins i tot, ens preocupa el deute generat per l’almoina que el govern destina als qui s’han quedat sense faena.

Només una minoria veu amb impotència que el mig bilió d’€ acordats per la Unió farà cap al sector financer, la indústria de l’automòbil i les línies aèries. La població castigada només tindrà accés a les engrunes malgrat la disposició a tornar a humiliar-se amb l’acceptació de  condicions laborals a la carta i rebaixes de salaris i pensions. La pandèmia no ha modificat la prepotència dels estats poderosos però ha intensificat les febleses cròniques de la vella Europa que ha quedat fora de l’esfera internacional.

El fantasma del model amb què la Unió va resoldre la crisi del 2008 plana novament sobre els mateixos que la van patir aleshores: salvar empreses i bancs per mantenir el règim especulador que fa més rics els rics i pobres de solemnitat els pobres. Tot i això, la cultura europea és un entrebanc per al sosteniment del depredador capitalisme perquè continua generant sensibilitats contra el canvi climàtic, injustícies, abusos, corrupció, deshumanització, desforestació i enverinament del planeta.

A Europa encara no estem preparats per a ser robots xinesos, adoctrinats per l’Alcorà islàmic o animals de granja ianquis de cara a la menjadora. Encara és viu el passat de les comunitats rurals comunals que va resistir la pressió de les monarquies senyorials durant segles i, a la península, obstaculitzaren la imposició del règim liberal fins el 1936. La reacció dels treballadors a la depressió de 1929 feu tremolar el capitalisme europeu que pressentia la revolució general d’unes societats que avantposaven l’esperit a la matèria i els ideals polítics als econòmics.

El triomf dels estats sobre els pobles fa que res no siga igual que abans, però a diferència de la resta del món, a Europa encara persisteix la convicció que un món millor és possible. Però tot i representar la cultura de l’esperança i que ningú sortirà als carrers a aplaudir els polítics per la “victòria contra el coronavirus”, una majoria creu que després de la pandèmia hi haurà unes votacions lliures en què els partits tindran en comú la voluntat d’acabar amb l’escalfament del planeta i posar fi a la voracitat especuladora dels capitalistes per crear les bases d’una vida econòmica i política equilibrada entre la humanitat i el planeta.

Doncs no, no serà així. Al final del coronavirus ens trobarem en la boca d`un túnel fosc i caldrà reflexionar molt abans de fer-se il·lusions infantils.