Deconstrucció social: Còlera del 1884

RAMON PUIG

En començar el mes de juliol, el consistori prengué les mesures acostumades amb l’arribada de les calors. Feia uns anys que cada estiu sorgia algun brot colèric i la prevenció havia estat efectiva amb les persones, però no pogué evitar que la canícula pal·liés els estralls de “la blanqueta” a les vinyes. A l’agost ja s’havia perdut la meitat de la collita al Baix Maestrat, malgrat les contínues ensulfatades. Alguns deien que era la combinació de calor i humitat escampava el fong anomenat “oïdi”.

Però no. Les autoritats anunciaren que l’oïdi i el còlera viatjaven amb les persones enganxats a la roba, estris i animals en trànsit. Era una més de les conseqüències de la revolució liberal: el desarrelament del món rural i la massificació urbana obligaven a multiplicar el trànsit d’animals, persones i mercaderies. Les ciutats portuàries eren grans receptores de tota mena de bacteris inoculats per aràcnids, puces, rates, etc, i s’estenien per les rutes comercials més transitades. Amb les calors estiuenques es mostraven més actives i s’acomodaven en barriades insalubres on la humitat i la xafogor els procurava l’ambient perfecte.

Aquell estiu, com els anteriors, el farmacèutic Manuel Esteller Pruñonosa subministrà un barril de clorur de calç elaborat als laboratoris barcelonins de B. Bofill i Cia. L’agutzil es presentà al carrer Nou per notificar al propietari de les “casetes de Bonvi” l’ordre de construir amb urgència “los correspondientes escusados y sumideros” per evitar l’escampall d’aigües negres pels voltants. A petició del veïnat, s’ordenà la retirada de la platja de barques abandonades, convertides en abocadors i latrines improvisades.

El Vinaròs d’aleshores ni tenia passeig, ni parcs infantils, ni brigada de neteja, els carrers no eren propietat dels cotxes sinó espais de convivència, jocs infantils i on els adolescents feien les primeres incursions amoroses. També era un espai industrial i comercial amb les voreres ocupades per sacs de sucre i cigrons, encluses dels ferrers o bancs de fuster i l’espai on les classes socials s’expressaven amb banderes, crits, corregudes, disfresses, peanyes, creus i vestes.

La burgesia local dominava el centre històric on hi havia l’arxiprestal, els cafès, l’ateneu, els casinos i l’ajuntament. El proletariat vivia a la perifèria convivien a tavernes i societats obreres, per la qual cosa, el centre històric esdevingué per a ells l’espai de l’autoritat on calia anar a manifestar idees i reivindicar drets. Una ciutat zona necessitada de remodelar infraestructures per adequar-la a les necessitats del desenvolupament econòmic i les autoritats sanitàries insistien a eliminar els focus d’insalubritat que suposava la concentració i amuntegament de famílies en poc espai.

Ara bé, el centre històric no era immune al perill, ans al contrari. Com podem comprovar encara avui, l’estructura de carrers estrets no afavoreix la circulació de l’aire i la llum del sol. Les plantes baixes, humides i fosques, eren una amenaça quan feia  calor, tenint en compte que encara no hi havia xarxa de clavegueram i la majoria mantenia l’estructura rural d’orígen: una entrada per pujar al pis i el corral al fons, on animals i persones feien les seues necessitats. Els habitatges més moderns tenien comuna o latrina que abocava al femer o pou mauro, una mena de filtrador de líquids que contaminava la capa freàtica.

Segons l’informe de la Junta Municipal Sanitària, la majoria d’habitatges “más bien pudieran llamarse pocilgas que habitaciones de seres racionales y civilizados. Allí no se respira aire, sino miasmas que destruyen lentamente el organismo”. Hi havia motius més que sobrats perquè remodelar la ciutat fos la tasca prioritària de qualsevol consistori. Tanmateix, aleshores com ara, conservadors i liberals disposaren només les mesures imprescindibles, puntuals, sense la més mínima planificació.

Avançat el juny de 1884, arribaren les primeres notícies d’un focus epidèmic devastador que venia dels ports de Tolón i Marsella on comptabilitzaren un total de 3.500 morts. De seguida s’establiren controls fronterers i la temor que la plaga ultrapassés els Pirineus i s’estengués per Catalunya obligà a suspendre les festes d’inauguració de la línia de ferrocarril entre Roda de Berà i Reus. A primers d’agost un nou brot epidèmic esclatà a Perpinyà, i la direcció General de Sanidad suspengué l’entrada de mercaderies de França i declarà en quarantena les persones provinents de l’altra banda dels Pirineus. Al setembre, les notícies no eren gens esperançadores, se sabia de víctimes a Balaguer, Anglesola d’Urgell i Alacant.

http://www.elpunt.cat

A la vista dels fets, l’alcaldia vinarossenca envià comunicats al ministre de Governación, al director general de Beneficiencia y Sanidad, al president de la Diputació, al governador i al delegat del Banco de España a Castelló, preocupada del perill si el brot de còlera detectat a Barcelona arribava a un lloc de trànsit permanent per mar i terra com Vinaròs. La corporació acordà clausurar les escoles i que els viatgers provinents de zones sospitoses foren conduïts a l’ermita de Sant Gregori per passar-hi vint dies d’aïllament i per recaptar diners, demanaren a l’arrendatari de consums un avançament de 740 pessetes per fer front a les emergències i contractar un agranador per  tenir carrers i places amb el màxim de netedat.

Feia mesos que les autoritats provincials discutien la possibilitat de construir un llatzeret a Vinaròs per mantenir en observació viatgers i mercaderies provinents de zones sota sospita i evitar que l’intens trànsit entre Catalunya i el País Valencià, col·laborés a expandir miasmes. La proposta tornà a posar-se sobre la taula del governador i es llança a la paperera quan les calors d’agost disminuïren i apaivagaren els estralls de la plaga.

Quan pareixia que la normalitat s’instal·lava per quedar-se, s’encengueren totes les alertes amb la notícia que en pobles de Lleida s’havia declarat oficialment casos de còlera. A falta d’una pla de prevenció general i centralitzat contra l’epidèmia, les decisions es prengueren de manera unilateral. La corporació d’Alcanyís va fer pública la no admissió de vehicles, mercaderies i persones procedents de Castelló, Vinaròs i Morella. Al seu torn, Morella anuncià que no admetria viatgers procedents de Vinaròs i la reacció de l’ajuntament vinarossenc fou de no permetre l’entrada a ningú que baixés de Morella.

Tot i això, una cosa era pretendre filtrar l’entrada de gent i l’altra aconseguir-ho, sobretot considerant que gran part dels carrers havien enderrocat la muralla que els incomunicava a l’exterior i calia un batalló per controlar-ne el tràfic. La junta sanitària de Vinaròs proposà barrar les estrades principals i conduir els viatgers provinents de Morella, Sant Jordi i Càlig —on s’havien detectat casos de verola— al molí “Suiza” on romandrien en observació durant una setmana. L’economia és queixava i s’hagué de constituir una comissió de voluntaris per recaptar fons i publicar un butlletí sanitari especial.