Deconstrucció social: Catòlics i republicans. Vinaròs 1903

RAMON PUIG

L’ensenyament no era l’únic instrument alliçonador dels interessos del liberalisme estatal, jerarquia eclesiàstica alertava la població dels perills que comportava la llibertat i instava a veure els fets a través de les abstraccions sobrenaturals del seu imaginari. Aquella mateixa setmana, el bisbe de Tortosa, Pere Rocamora, visità Vinaròs per concelebrar els sagrament de la confirmació, un dels actes iniciàtics de la comunitat religiosa.

Primer el baptisme, ritual que pretén il·luminar amb la resplendor de l’esperit sant, nadons a mercè de la voluntat dels pares, rutinària o vocacional. Desprès la confirmació reafirma el baptisme i suposa que iniciats de molt pocs anys han arribat a la maduració religiosa que els permetrà una vida “perfecta i activa” segons els paràmetres cristians. El tercer és la comunió, símbol del moment amb què la litúrgia representa una metàfora d’antics costums antropofàgics, acompanyada de la frase bíblica, “el que menja la meua carn i beu la meua sang tindrà la vida eterna”. La qual cosa suposa que, a través de l’hòstia consagrada, Crist penetra a l’interior per ocupar l’espai de la consciència cristiana i crear contradiccions en els moments decisius de la vida.

Els republicans menystingueren la capacitat de convocatòria de l’església i van fer la seua versió distorsionada i demagògica, arrossegats pel fanatisme anticlerical. “Unas 25 mujeres y un considerable número de chiquillos atraídos por la música, media docena de curas y aspirantes y el elemento oficial, excepción hecha de las dos primeras autoridades, el alcalde y el juez, que se retrajeron, el primero fiel a sus convicciones políticas y el segundo por una cuestión de etiqueta, fueron los únicos que acudieron a besarle el anillo. Qué diferencia entre la llegada de un obispo y la de un propagandista republicano. En la del primero todo es frialdad y en la del segundo todo entusiasmo. Acuden a recibir al primero dos docenas entre hombres y mujeres y al segundo miles de ciudadanos, haya o no haya música. Eso demuestra que la religión católica agoniza abriéndose paso cada día más las ideas progresivas que son las llamadas que desaparezca la intolerancia religiosa, emancipando las conciencias esclavizadas por el fanatismo”.

Els temps han aclarit que l’obscurantisme i la manipulació de les consciències no era patrimoni exclusiu de la jerarquia eclesiàstica sinó de totes les ideologies que, en nom del progrés, servien i serveixen l’Estat. L’alcalde republicà, Salvador Roso Pascual assistí a la cerimònia per voluntat pròpia, la qual cosa no fou cap obstacle perquè, l’endemà de l’acomiadament del bisbe Rocamora —dos dies abans del seu cessament—, imposés una multa de deu pessetes a Maties Roca per celebrar l’arribada del bisbe amb repic de campanes sense permís municipal, més les vint corresponents a la tarifa acordada per l’ajuntament en cada toc. L’alcalde s’esplaià en detalls per ressaltar la propietat municipal del campanar i aclarir que no depenia de l’Església ja que en origen era fortalesa defensiva i només feia uns anys que s’havia decidit retirar-ne els canons.

Insistí en l’existència d’un acord municipal, de feia quinze anys, que imposava les condicions de pagament en cada toc de campanes. Malgrat la bel·ligerància republicana, des les pàgines de La Republica, Josep Messeguer demanava tolerància. “Los liberales somos tolerantes. Quienes lo son más de todos los liberales son los republicanos. Los republicanos proclaman el respeto a todas las creencias, á la católica inclusive a pesar de las heridas que está le ha inferido. ¿Queréis católicos que los republicanos os dejen en paz? Sed creyentes y no políticos. Mientras seáis políticos, mientras luchéis, mientras persigáis el predominio en el Estado, seréis combatidos. ¿Con que armas? Con las que elijáis. Si hacéis propaganda, con la propaganda, si empuñáis el trabuco, con el trabuco. En vuestras manos está la paz y la guerra. Elegid”.