Deconstrucció social: Catalunya, la centrifugadora espanyola

RAMON PUIG

Centrifugar té una aplicació absolutament majoritària: esbandir la roba neta. Tanmateix, de cap de les maneres cal entendre que Catalunya pretén netejar la roba bruta dels espanyols, faltaria més. Però l’aplicació que ens interessa està en la seua essència: fer girar un caldo de cultiu (material o social) a una velocitat superior a la densitat i la força gravitatòria anirà separant els diferents ingredients, segons la dimensió de cadascun, i acabarà posant cadascun en el seu lloc.

Això que en diuen Espanya democràtica no es altre que un engendre cuinat a l’olla de la transició on l’essència del passat franquista es mantingué immaculada amb el vist-i-plau de socialistes i comunistes. Fills i nets d’aquells innombrables són els que ara controlen els poders fàctics dels tribunals, la pesa clau de l’Estat, uns poders que lluny de la separació estan més prop de la distribució.

Arran de la “reforma de la sedició”, el Tribunal Constitucional ha donat un cop d’efecte sobre la mesa del parlament i la fauna pepera s’ha indignat fins al punt de parlar de cop d’Estat a la democràcia. No arribarà la sang al riu ja que tothom apunta contra el PP per inductor i no contra el Tribunal per executor.

Perquè s’ha esvalotat el galliner polític si tothom n’és conscient de la dictadura dels tribunals? La primera destralada fou el juny de 2010 amb el Constitucional carregant-se l’essència de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Generalitat, referendat per gairebé el 80 % dels catalans i aprovat al parlament de Madrid, desprès que Guerra afirmés “Nos hemos cepillado el Estatut”. Al desembre el tribunal, amb la col·laboració de Montilla, entrà a sac contra la immersió lingüística i imposa el camí per situar el castellà a l’alçada del català i incitant les famílies anticatalanes a reclamar l’escolarització dels seus fills en castellà.

La proposta de referèndum del 2014 encengué totes les llums i els tribunals engreixaren tota l’artilleria. “Que nadie tenga una sola duda de que España cuenta con todos los recursos necesarios per defender la unidad nacional”. Aleshores semblava que els únics en adonar-se que Catalunya se n’anava eren els espanyols ja que els responsables polítics catalans pegaven pals de cec per si encertaven l’olla encordada.

A partir d’aleshores la societat civil catalana agafà la directa i els polítics foren empentats cap a un carreró sense sortida que desembocà l’1 d’octubre del 2017. Destitució del president Puigdemont i els consellers i l’aplicació del 155 que deixava la Generalitat sense funcions. Judici i presó per als que no optaren per exiliar-se i amb l’arribada de Pedro Sánchez s’inicià la desescalada independentista dels polítics catalans que ens ha dut on som ara.

El president espanyol es vanta d’haver acabat amb el procés, el de Catalunya l’aparca en una via morta, la població acota el cap decebuda i els mitjans miren cap a una altra banda. Fi del primer acte. Quan tothom es dirigeix al tanatori del procés, els tribunals reobren processos tancats i els centenars que tenien aparcats al calaix dels malendreços. “España no estará segura hasta que desaparezca el independentismo catalán”.

La centrifugadora catalana a posat tothom al seu lloc, els tribunals a l’atac contra Catalunya i contra qui se li pose al davant, el govern de Madrid fent malabars amb ERC per mantenir la majoria, i el president autonòmic Aragonès baixant-se els pantalons a Madrid i pujant-se’ls a Barcelona.

Aquesta és la crònica d’un divorci anunciat amb una Generalitat que s’esforça per demostrar fidelitat a Madrid i a una Espanya que repeteix, una i una altra vegada, que l’amor fa dècades que es va extingir i l’única cosa que queda es la claudicació definitiva. Allí on no arribe Madrid arribaran els tribunals digue el que digue la constitució i faça el que faça Europa.