Deconstrucció social: Cap a l’11 de setembre. Del segle X al XXI

RAMON PUIG

Potser la independència catalana està més lligada als orígens del segle X que als estira i arronsa del XXI. Ni Guifré el Pilós, ni els comtes que el succeïren foren conscients de formar part d’un territori independent que els francs anomenaven “Terra de Gots”. El que hi havia era una relació natural entre el dret franc sobre el territori i el fet sobirà amb que s’exercia la jurisdicció comtal precatalana.

Era un territori fronterer entre l’islam i els francs, a una i altra banda dels Pirineus, en un context de disgregació carolíngia per la mort de Carlemany. Les disputes nobiliàries per la successió o pel manteniment dels senyorius deixà els problemes del territori fronterer a un segon nivell d’importància. Els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya, Urgell i Conflent eren lluny de l’epicentre francòfon i la manca de reis absolutistes com Carlemany apaivagava l’efectivitat i l’ús dels drets francs a la vegada que els comtats es dotaven de drets propis, legislació, administració i infraestructures productives i econòmiques que li permetien governar de manera sobirana fins que el territori esdevingué una nació pròpia.

Mil anys desprès, els actuals “comtes” catalans prefereixen governar l’autonomia, sucursal del Reyno de España, que recuperar la independència perduda des de l’arribada dels Borbons. Al perpetuar la situació colonial els partits han deixat clar que seu paper en la paròdia independentista és forçar el govern central a negociar el Pacte Fiscal. Son partits espanyols en representació d’una institució estatal autonòmica, per tant, la seua tasca mai serà aconseguir la independència sinó guanyar eleccions.

En una partitocràcia com l’actual, el sistema no pot ser neutral. Un partit es un organisme privat que, en assumir responsabilitats de govern, empra diners públics per a finalitats privades (les del partit) i és converteix en corrupte. Els polítics professionals no són funcionaris públics sinó del partit i no fan, diuen, ni veuen res que no vulgue, digue o vege el partit. Els polítics no poden tenir idees, opinions o pensaments propis si volen continuar en nòmina del partit, només cal consultar les seues biografies per comprovar que la majoria se jubilaran servint al partit sense haver treballat mai.

Malauradament, la història ens ensenya que malgrat haver estat el poble qui l’ha fet evolucionar sembrant-la de revoltes, sempre han estat elits de polítics qui ha capitalitzat els canvis per assolir el poder i reconduir-lo contra el poble. Tanmateix, la independència no és una revolució, només un canvi de model de govern que per a res afectaria les condicions de vida del poble. Però esdevenir República Catalana significaria deixar de creure que tots els mals venen d’Espanya i centrar-se a modificar els canvis en favor d’una nova manera de viure i produir més igualitària i comunitària.

La Corona Espanyola no existia quan els comtes catalans s’adonaren que controlaven un territori delimitat per una estructura cultural, lingüística i social diferent dels territoris veïns al nord i sud dels Pirineus. Primer foren els abats dels monestirs qui abandonaren l’obediència al rei franc per sotmetre’s a la del papa i desprès foren els comtes en benefici propi. Els primers estructuraren el territori a través d’esglésies i ermites distribuïdes en terres comunals (comunitats populars rurals) i els segons aprofitaren la feblesa del regne franc per dotar el territori d’estructura política, econòmica i jurídica.

Al segle XXI, el regne dels borbons no està en el seu millor moment, però lluny de la crisi del regne franc del segle X. No obstant això, mai els catalans havien adquirit una consciència identitària tan gran i cal forçar els actuals “comtes” a seguir el camí dels seus antecessors: avançar cap a la constitució d’una estructura política, territorial, econòmica, social i cultural que permetés passar de la colonització a la independència en tornar-ho a fer.